En bona companyia

Malgrat que el metge m’hagués recomanat ja fa temps de caminar cada dia una horeta, tenint en compte que els meus principis em prohibeixen de practicar cap esport (un servidor gasta uns principis molt mal·leables, adaptats a la pròpia conveniència), he de confessar que havia seguit portant una vida sedentària de reclusió domèstica, fins que ha arribat aquesta primavera catalana en plena tardor, que m’obliga a sortir cada dos per tres de casa per posar-me a desfilar llargues estones al costat de milers de conveïns, algun cop costa amunt, com dilluns passat al vespre, per la rambla d’Aragó: potser sí que els carrers seran sempre nostres, però els carrers no són sempre plans. N’hi ha que fan pujada, en efecte. I si els baixes, després els has de remuntar. En fi, tot això que guanyo en salut i m’estalvio en gimnàs. De vegades, aquestes freqüents manifestacions exigeixen compondre una coreografia o emprar un determinat atrezzo, com les espelmes en la referida abans. Els lleidatans devem ser més curosos que els barcelonins, perquè no vam embrutar de cera la rambla, a diferència del que van fer ells a la Diagonal, per on l’endemà no es podia circular: ja saben com impedir que entrin els tancs per aquella avinguda.

Fa peresa manifestar-se tan sovint, igual que picar cassoles o baixar al basar xinès a comprar espelmes i estelades (els murris comerciants orientals s’hi estan fent l’arròs, mai més ben dit), però també és veritat que quan hi ets, allà entremig d’aquella multitud, compartint indignació i esperança, compromís i civisme, coratge i anhels, somriures còmplices i crits catàrtics, ets sents d’alguna manera important i et sents viu, diria que gairebé et tornes a sentir jove, i protagonista de la història, content de ser allí i orgullós del teu poble. De la part del poble de què et creus partícip i que saps que és la bona, perquè vol ser lliure i mantenir la dignitat. Feliç de ser dels teus i no d’aquells que estoven padrines i vulneren drets bàsics o dels que els animen, justifiquen o comprenen. No és estrany que siguin sempre els de l’altre bàndol que es queixen de la “fractura social” provocada, perquè a molts d’ells no els deu agradar el cantó en què han quedat i la mena de gent que s’hi troben. Bé, encara són a temps de canviar. Els esperem amb els braços oberts. Com més serem, més riurem. O plorarem, ai, ai, ai.