SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Com que tot indica que això anirà per llarg, convé obrir de tant en tant un parèntesi entremig dels sentiments potser tòxics però justificats que la situació ens provoca, des de la indignació a la ràbia, passant pel fàstic i l’odi (sí, també l’odi, al final ho han aconseguit, a base d’insults, mentides i garrotades), sense descartar la por, perquè a les manifestacions cridem que no tenim por però la veritat és que en fan molta, ja que fa segles que sabem com les gasten. Una treva mental i emocional per retrobar una certa calma en plena tempesta, agafar aire i reprendre forces. Un oasi de pau íntima i bellesa. Alternada amb l’èpica que ens exigeix la gravetat del moment, una mica d’estètica, que mai no sobra.

És el que em vaig proposar divendres passat a partir de mitja tarda, decidit a donar-me un respir de l’actualitat trepidant. Primer al Funatic a veure Canción de Nueva York, una agradable pel·lícula melangiosa i reconfortant com un fado portuguès. Tot seguit al CaixaForum a visitar l’exposició de pintures holandeses i flamenques del museu de Ginebra, sobretot del XVII: placidesa dels interiors domèstics clarobscurs i dels paisatges bucòlics sota un joc de llums i ombres, serenitat dels rostres retratats, fins i tot el d’un frare espanyol –que ja és estrany– protagonista d’un quadre atribuït al taller de Rubens, natures mortes tan mortes com el futur electoral del PSC (vostès disculpin, comprendran com costa desconnectar del tot). A continuació, a l’església de Sant Llorenç per sentir un concert de l’organista de la catedral d’Hamburg en el marc de l’extraordinari cicle Orgues de Ponent i del Pirineu: preludis, magnificats, fugues i altres peces de Bach i Buxtehude que contribuïen a elevar l’esperit per sobre de contingències mundanes, amb els ulls fixats en el magnífic retaule central de pedra policromat del màrtir de la graella. Finalment, al Cafè de l’Escorxador a escoltar la jove fadista Ana Roque, en l’estrena del festival Interfado d’enguany (demà a la nit encara hi actuarà Margarida Guerreiro), una veu subtil acompanyada per un violoncel que li conferia una inusitada profunditat i que va interpretar alguns clàssics del gènere, entre els quals hauria sonat oportú, atenent al context polític, aquell èxit d’Antonio Mourao titulat O tempo volta para trás. El temps torna enrere. Sí, quaranta anys enrere.

tracking