Trenta anys i un dia

Trenta anys i un dia de reg” havia de ser el títol sencer, però no cabia aquí dalt, de manera que l’he hagut d’escurçar, a risc de dotar-lo d’un ressò penitenciari per desgràcia molt d’actualitat, perquè trenta anys (amb dia de propina o sense, ja no ve d’aquí) és justament la condemna que els pot caure als presos polítics catalans acusats de rebel·lió –sí, rebels però amb causa, la noble causa de la llibertat d’un país tip d’estar maltractat i oprimit–, que ja són deu i tot fa pensar que aviat seran més colla, un cop desfermada la bèstia que allà porten dins, més o menys dissimulada però sempre latent, sobretot quan es tracta de picar-nos la cresta, el seu esport nacional predilecte, i la “repressió llarga i ferotge” anunciada dijous al vespre pel president Puigdemont, que ha fet bé de tocar el dos, veient com les gasta la justícia espanyola, una expressió que hores d’ara sona a oxímoron o contradicció en els termes, igual que democràcia espanyola.

Perquè jo avui volia celebrar, amb el seu permís, el trentè aniversari d’aquestes meves col·laboracions a l’última pàgina, de primer dues temporades integrat al col·lectiu Bot de pernes, les altres vint-i-vuit sota l’epígraf propi de Dia de reg, que pretenia sonar rural i festiu. Tres dècades ininterrompudes compareixent aquí un parell o tres de cops per setmana, segons les èpoques. Qui m’ho havia de dir? Qui m’havia de dir, aquell remot novembre de 1987, que aguantaria tant. Qui m’havia de dir, sobretot, que m’aguantarien vostès i que m’aguantaria la direcció del diari? Moltes gràcies a tots, per tanta paciència. Però aquests dies que són més de plor que no de reg, amb una part del nostre govern legítim entre reixes i l’altra a l’exili, potser no s’escau festejar gran cosa, perquè ens estant traient la il·lusió i la son, fins i tot la gana, que mira que a alguns ens costa. La gana i també les ganes, que això encara costa més, incloses les ganes de riure. Després negaran que Espanya ens roba.

I encara no s’ha acabat el calvari, perquè els veig capaços de tot, per tal d’amargar-nos la vida. Diuen que ens estimen tant, però hi ha amors que maten, com demostra l’exposició (inaugurada al Morera mentre nou consellers de la Generalitat entraven a la garjola), de fotografies d’Agustí Centelles del bombardeig feixista del Liceu Escolar, avui fa tot just vuitanta anys i tres dies.