SEGRE

Creat:

Actualitzat:

No ens han deixat fer una república –de moment– i no tinc tampoc gens clar que ens haguessin permès una monarquia. Una monarquia catalana, vull dir. I no serà per falta de candidats a ocupar el tron, que un o altre en trobaríem, perquè algun personatge de sang blava hi deu haver per aquests mons de Déu de l’estirp dels nostres comtes reis medievals. No pas un impostor com Boris Skossyreff, aquell rus exiliat que en juny de 1934 va regnar nou dies a Andorra com a Boris I, les peripècies del qual van inspirar una novel·la d’Antoni Morell de 1984. O bé el més modern Stefano Cernetic, un entabanador professional torinès que, fins que va ser desemmascarat aquest darrer estiu, es feia passar per príncep de Montenegro. No, l’hereu de la corona catalana amb qui penso ara mateix pot acreditar una legitimitat dinàstica que ningú estaria en condicions de qüestionar. Jo he tingut el privilegi de conèixer el seu pare, a qui vaig entrevistar per a aquest diari a mitjans dels vuitanta, amb motiu d’una visita a Balaguer, en qualitat de descendent del comte Jaume d’Urgell i, en conseqüència, titular dels drets successoris del Dissortat, dels quals va ser desposseït per la casa castellana dels Trastàmara arran del compromís de Casp i la derrota militar subsegüent. Es deia Josserand Étienne de Saint-Priest d’Urgel, nascut en 1907 a París, fill de Charles i Claude, creu de guerra i mestre d’honor de l’orde de Malta, estudiós de la història i poeta, autor de llibres com Rose et gris sans prose (1992) o La vie à l’envers (1998). Aquell aristòcrata lletraferit, que provenia del llinatge de Pons d’Urgell, cadet dels comtes de Barcelona i fundador de l’abadia de Valbenoîte en 1150, es va casar en 1930 amb Irène de Baudry d’Asson, finada en 1990, i en segones núpcies amb la comtessa Chantal, historiadora com ell mateix, amb domicili actual al 19 del bulevard Raspail d’Avinyó i que, segons he vist a internet, el 7 d’abril passat encara va donar una conferència a Courthézon, vora Orange. Traspassat en 2004, als 97 anys, el seu primogènit Aymond ja en té 85 i potser és massa vell per afrontar tot aquest enrenou. Atès que les seves dues filles van morir joves, el títol podria passar al nebot, fruit del primer matrimoni del seu germà Humbert, de nom complet Olivier Charles François de Saint-Priest d’Urgel. Aquest és l’home. Als vostres peus, Majestat!

tracking