Tres carreteres, un destí

El primer capítol del segon llibre de memòries de Josep Borràs, que va ser diputat, alcalde de Balaguer i president del Consell Comarcal de la Noguera, titulat Balaguer, ciutat oberta (Pagès), pot ser llegit gairebé com una ficció literària, tot i abordar uns fets verídics succeïts al principi de la guerra civil i que s’havien mantingut inèdits fins ara.

Els Borràs vivien en aquella època a l’estació lleidatana del Pla de Vilanoveta, l’edifici monumental construït com a capçalera del ferrocarril transpirinenc que no arribaria a passar de la Pobla i que veiem enrunar-se dia a dia, per la incúria d’unes institucions que en aquest cas demostren una indiferència imperdonable respecte d’un element tan valuós del nostre patrimoni arquitectònic. El pare del futur polític hi treballava d’encarregat de magatzem i factor ambulant. Igual que els veïns de les torres d’aquella partida de l’horta, els habitants de l’estació acostumaven a desplaçar-se al centre de la ciutat amb un autobús que tenia la parada a la gasolinera Les 3 Carreteres, que encara existeix, enfront del cementiri, si bé com ancorada en el temps, dita així perquè hi confluïen les generals de Barcelona, Tarragona i la Seu d’Urgell (d’aquesta darrera en queda la traça per darrere de la San Miguel).

Un dels primers dies del conflicte bèl·lic, quan els piquets revolucionaris campaven impunement al seu aire, el propietari del bar annex a la gasolinera va sentir com uns faistes vinguts de Barcelona que hi estaven dinant tenien previst d’anar a afusellar aquell vespre una dotzena d’homes de dretes a Vilanova de la Barca, d’on procedia la dona de l’esmentat ferroviari, el pare de la qual era tot just qui encapçalava la llista dels condemnats sense judici previ. Advertits de seguida, mentre ella corria cap al poble a avisar, ell acudia al bar per guanyar temps, convidant els milicians a menjar i beure, fins que es van engatar. I així passarien tota la nit: borratxos perduts. L’endemà al matí van marxar cap a Barcelona, amenaçant que tornarien aviat per enllestir la feina, però per sort no ho van fer mai. Quasi dos anys després, la fugida de la família del front de guerra per refugiar-se al Pallars, enmig de tota classe de perills i penalitats, va constituir una altra aventura digna també d’inspirar una novel·la o un telefilm, que Borràs relata a ritme trepidant.