Ciutat tropical

A partir del capítol segon del llibre de records Balaguer, ciutat oberta (Pagès), Josep Borràs explica la favorable impressió que li va produir la descoberta de la capital de la Noguera quan hi va anar a viure, procedent de la seva Vilanova de la Barca natal. El municipi que l’adoptava enlluernaria aquell jove mestre amb inquietuds pel seu comerç tan viu, per les seves nombroses i actives entitats culturals en què s’emprava el català amb una certa normalitat en plena dictadura, pel lideratge dels seus clubs esportius en disciplines com el futbol, el tennis o el bàsquet, per les instal·lacions hostaleres que s’hi havien anat construint i pels personatges de primera fila en l’àmbit de la política institucional (Porcioles, Viola, Tarragona). Aquella localitat que Borràs no dubta a qualificar de “dinàmica, moderna, culta i cosmopolita” omplia els seus veïns d’orgull, fins al punt de fer-los exclamar que Lleida era un simple barri de Balaguer.

Per mitjà d’un exhaustiu exercici de memòria, Borràs detalla les interioritats de l’animada societat on malda per integrar-se: l’expansió urbanística a l’altre cantó de riu –el denominat Davant Balaguer–, les tertúlies als diversos cafès i alguna farmàcia (relaciona noms i filiació política dels seus assidus), els tres cinemes amb programació regular, les moltes entitats bancàries de la plaça Mercadal que propiciaven que aquell cèntric espai semblés “una sucursal del famós Wall Street de Nova York”, el Parador Col·laborador inaugurat el 1968 amb cafeteria, piscina i una aleshores moderníssima boîte al subsòl, concorreguda per clients arribats de tota la comarca i de Lleida. Avui dia –i més valdrà no insistir en el possible caràcter metafòric del fet–, aquell recinte soterrat, en altre temps a vessar de vida (noctàmbula) i desig carnal, alberga un tanatori: de la ballaruga al repòs etern.

El 1971 obria les portes la discoteca Wight’s, igualment subterrània, just davall del Cine Balaguer, que en paraules de l’autor acollia la gauche divine local, al mateix indret on pocs anys abans funcionava una sala de ball coneguda popularment com el Xarampió, a causa del color de la llum projectada per les seves bombetes vermelles, competència de La Rosaleda. Borràs es confessa nostàlgic dels concerts musicals organitzats en aquella època a l’avinguda Pere III, sota el lema Balaguer, ciutat tropical.