La mateixa lligada

El cardenal arquebisbe de València ha dit que no es pot ser independentista i bon catòlic. I això, a sant de què? M’imagino l’afirmació de monsenyor Cañizares com una veritat revelada de similar validesa científica que l’axioma “valencià i home de bé no pot ser”. Les paraules, no compto pas que divines ni d’una tal inspiració, del prelat que condemna els partidaris d’una Catalunya lliure al foc etern dels infidels, s’afegeixen a la declaració solemne de la Conferència Episcopal Espanyola en el mateix sentit, aprovada en una sessió en què només un dels assistents va expressar la seva discrepància: Xavier Novell. Al bisbe de Solsona l’hem criticat de vegades per alguna de les seves controvertides manifestacions sobre aspectes teològics o morals, però cal reconèixer que en aquest tema ha demostrat valor i coherència. De fet, va ser l’únic dels tretze bisbes catalans que va anar a votar l’1 d’octubre, en un referèndum que els seus col·legues devien considerar pecaminós. La seva posició recorda –salvant distàncies– la del cardenal Vidal i Barraquer, aquell fill de Cambrils (on té un monument a dalt al poble vell, vora la recomanable pizzeria Classico Duomo) que es va quedar sol negant-se a subscriure amb la resta de mitrats un document a favor de la Cruzada Nacional del general Franco, motiu pel qual es va veure obligat a marxar a l’exili, no pas a Bèlgica, sinó a Suïssa.

A propòsit del trist paper jugat per l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana en aquesta pell de brau que massa cops fa pensar en la pell del diable, semblen força oportunes certes reflexions de Josep Pla recollides al volum Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, acabat d’editar per Destino. L’escriptor empordanès es mostra en aquests apunts fins ara inèdits molt crític amb el règim franquista i l’estament eclesiàstic que li donava un suport entusiasta. Sosté que la finalitat de l’educació clerical en aquest país consistia a mantenir viu el sentiment de la diferència de classes i “donar als rics la sensació que són diferents dels altres”. Sobre aquesta base educativa es projectava la “mentalitat militar castellana”, amb l’exèrcit esdevingut “braç armat de la diferència de classes”. Pla concloïa, irreverent i gairebé marxista, que “Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada”.