La pàtria dels apàtrides

El Josep Pla dels textos inèdits, per censura o autocensura, rescatats ara al llibre Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, se’ns revela molt crític amb el “règim d’abjecció de Franco” i els seus grans puntals: un exèrcit “incapaç de qualsevol acció militar exterior”, convertit en “garantia de la diferència de classes”, i una Església que “mai no havia tingut tants privilegis ni influència”. Alhora, esbossa una interpretació sobre “l’ànima col·lectiva” dels catalans, víctimes d’un “sobrepès” de catolicisme castellà i d’un bilingüisme esdevingut també factor de decadència, perquè provoca un “sentiment d’inferioritat permanent”. Tot això ha generat la “dualitat irreversible” d’algú que “té por d’ésser ell mateix i al mateix temps no pot deixar d’ésser ell mateix”. De manera que “en el subconscient del país, la processó va per dins”.

La prolongada persistència d’una tal anomalia ha acabat produint subjectes d’escassos sentiments públics positius, “és a dir, un home sense pàtria”, que Pla qualifica d’hipercrític, irònic, individualista, malfiat, esmunyedís, displicent, solitari, trist... La “malaltia catalana” és el resultat de “segles de dominació espanyola” i d’un “llarg esforç”, tant en el camp polític com cultural, per “desarrelar el català de la seva autenticitat, de la seva pròpia manera d’ésser”. L’efecte és “un poble turmentat per un seguit inacabable de contradiccions, compromisos, perplexitats i negacions”. I malgrat que no ha aconseguit eliminar la llengua ni la personalitat, la referida dominació no ha sigut en va, fins al punt que “el català d’avui és la conseqüència del pas d’aquests tres segles” i té por de ser ell mateix. Una por que és “un tumor que porta a dins”. Aquesta “psicologia curiosa” li ha donat tants maldecaps que “en certs moments ha deixat de pensar en el país”, de vegades s’ha “estrangeritzat” o ha fugit. Una fugida endins, intel·lectual o moral, que el porta a evitar adherir-se mai o lligar-se amb res. “És un ésser humà que fa –que em faig– pena”, conclou l’escriptor de la boina, que si encara visqués potser no es mostraria tan pessimista, malgrat tot, veient com sembla estar canviant la mentalitat d’una gent que, amb major o menor encert, ha decidit rebel·lar-se contra l’esquizofrènia emocional, el fatalisme i la resignació. Ras i curt: contra la dominació.