L’absent

En una carta enviada des de la presó a Meritxell Serret, consellera d’Agricultura cessada pel 155 i cap de llista d’ERC per Lleida a les eleccions de dijous vinent, reproduïda per aquest diari el 30 de novembre i que em va fer emocionar en llegir-la fins a posar-se’m una epidermis gallinàcia, perquè els conec tots dos, Oriol Junqueras explica a la seva corresponsal que “l’hivern se sent amb força a l’altiplà castellà” i que la calidesa de les paraules de la vallfogonina exiliada a Bèlgica fan que “una tardor que ja se sent hivernal sigui més suau i dolça”.

El vicepresident encarcerat es mostra comprensiblement melangiós, a tenor del to líric del text. I optimista, malgrat tot, quan afirma que té ganes de seguir treballant per un futur de justícia i llibertat. Estaria bé que d’aquesta penosa experiència, confiem que no gaire més prolongada, en surti algun llibre, aprofitant les aptituds literàries del polític republicà, potser un dietari o un aplec epistolar o un compendi de reflexions o qui sap si un recull de poemes (desconec si domina la versificació, però molts dels seus tuits semblaven proses poètiques: tot són ratlles curtes). Pel poc que s’ha anat sabent, l’intern del centre penitenciari d’Estremera dedica el seu temps, reclòs la major part d’uns dies que m’imagino interminables en una cel·la de 12 metres quadrats, a respondre la correspondència, llegir, pensar i resar. Creient com és, espero que aquest calvari no li faci perdre la fe, malgrat el disgust que li deu suposar que la Conferència Episcopal Espanyola beneeixi el 155 i que alguns cardenals declarin que no es pot ser independentista i catòlic.

Mentre que Puigdemont manté una presència constant a la campanya, encara que sigui a distància i a través de pantalles, Junqueras n’és el gran absent. M’imagino la impotència i la frustració d’algú a qui les enquestes donaven com a guanyador i que ara no pot moure ni un dit per superar un desavantatge tan injust per a ell i per als seus companys de llista. Un recent informe jurídic conclou que podria sortir al carrer per ser investit, en cas de ser el candidat amb més suports. Tant de bo. Mentrestant, no em puc treure del cap la seva trista rutina diària entre el murs glacials d’aquell presidi manxec, tan lluny de casa. Perquè el teu fred em gela l’ànima, dijous votaré per tu, Oriol. Vull dir per la Meritxell, és clar.