Fills del gebre i de la boira

Ja ens va advertir Machado que una de les dues Espanyes ens gelaria el cor. Una o totes dues alhora. Mentre ho comprovem dia rere dia, Carles M. Sanuy es pregunta, per mitjà de tres versos, si “anuncia / el fred / la fi de les tempestes?”. Potser sí, en el supòsit que estiguem parlant de meteorologia. No ho crec pas, si ho fem de política, a la vista de l’escrutini de dijous, que avala el camí emprès seguint un estel –l’estel de l’estelada que guia no pas cap a Betlem sinó cap a Ítaca– i a més d’un li haurà gelat el cor, l’anima i allò que penja, mentre que d’altres haurem respirat alleujats, si bé només a mitges, perquè la tempesta continua. El poeta de Balaguer es formula la referida qüestió, no tan innocent com podria semblar a primer cop d’ull, en un llibre breu però intens, que impacta en la sensibilitat del lector com una pedrada ben dirigida, titulat La condició lítia.

Un altre inspirat practicant de l’art poètica, natural d’Alguaire, Josep Maria Nogueras, utilitza també en el seu recent recull Transparent, editat per Pagès, nombroses metàfores climatològiques per expressar sensacions, sentiments i estats d’ànim. Unes imatges amb què ens podem identificar els soferts habitants d’una plana de temperatures rigoroses, “fills del gebre i de la boira” (finalment, la dama humida, gèlida, opaca i vaporosa ha comparegut aquesta setmana).

“Ja dormen els rosers. / L’hivern arriba. / La boira ho cobreix tot / i tornem cap a casa”, escriu Nogueras. Sí, en efecte, l’hivern ja és aquí. De manera oficial des de la mateixa jornada electoral que va deixar alguns tremolant. En el poema Geografia de la boira, el jove professor fa notar que l’estació més freda s’apropa cada any “com un monarca / que torna de l’exili”. Bé, un monarca o un president d’una república proclamada que per ara no passa malauradament de la condició de somni compartit, com el d’un pròxim gener benigne. “Un hivern és una illa de silenci”, anota en una altra peça. El silenci dels camps, entre altres silencis. Uns camps silents i gebrats, mentre “contemples / com dormen els teus fills / de matinada i els abrigues”. Un gest paternal que no podran portar a terme aquest Nadal els nostres presos polítics. Malgrat la tristesa que pensar en això produeix, si més no a la meitat dels votants d’aquest país, em veig en cor de desitjar-los unes bones festes.