Pepe Zotal

Transcorreguda gairebé una setmana i la treva nadalenca, potser ja és hora de començar a pair els resultats electorals, al mateix temps que els torrons, els canelons o els galets de la sopa substanciosa i fumejant que ve tant de gust en aquestes dates tan fredes. M’imagino, per exemple, que a Iceta no li hauran quedat gaires ganes de ballar, després d’un balanç molt per davall de les expectatives i malgrat el suport incondicional de l’establishment nostrat, començant pels dos diaris més llegits, La Vanguardia i El Periódico, la influència dels quals s’ha revelat molt relativa. Una constatació que ens hauria de fer reflexionar, per descoratjadora, a tots aquells que escrivim assíduament a la premsa, en una època en què sembla tenir més poder de convicció un simple tuit enginyós que un llarg, profund i meditat article d’opinió o un editorial amb pretensions doctrinàries. Sospito que al candidat dansaire no li haurà fet cap favor la irrupció en plena campanya de Pepe Borrel, com l’anomenen per allà a les Espanyes, ni la d’un altre antic socialista com Manuel Valls, convidat a actes dels tres partits unionistes a càrrec d’uns empresaris a qui se’ls va passar el platet per sufragar els 40.000 euros de les dietes de la tournée patriòtica. El polític espanyolista de la Pobla de Segur, tan jacobí com l’esmentat exprimer ministre francès, es va lluir de valent comminant a desinfectar el virus independentista i els mitjans de comunicació afins, mentre advertia que si la referida desinfecció no era portada a terme acabaríem “arribant a les mans”. Bé, a les mans encara no, i confiem a evitar-ho, però a les porres sí que alguns no han tingut cap escrúpol a arribar-hi, em temo que per quedar-s’hi.

Borrell el desinfectador competeix hores d’ara amb l’amo de la Bruixa d’Or pel títol de pallarès més antipàtic. Diria que quasi li porta avantatge al venedor de loteria de Sort, perquè el milhomes madrileny d’origen poblatà em sembla allò que els castellans en diuen un borde. La seva supèrbia el porta a desqualificar els contrincants atribuint-se una superioritat intel·lectual que es veu contradita per la feblesa dels seus propis arguments –i càlculs, com quan ens compta el dèficit fiscal– i el lamentable català amb què els expressa, impropi d’una persona amb estudis i que es creu tan llesta. No només fa pena allò que diu sinó sobretot com ho diu.