Tornarem a lluitar (quin remei!)

Dilluns, com tots els matins de Nadal des del 2011, ens aplegàvem uns quants, no crec que gaires més d’un centenar –si fa no fa cada cop els mateixos, ni la data ni el fred no hi acompanyen–, davant de l’Espai Macià de les Borges, a fi de recordar la figura del president de la Generalitat que va morir tot just en un dia tan inoportú per als homenatges pòstums, fa ja 84 anys. Discursos, ofrena floral, actuació d’un duet de corda, cant dels Segadors i algun crit de “Visca Catalunya... lliure!”. Mossos d’Esquadra i agents de la urbana en posició de ferms, l’hereu i la pubilla borgencs abillats amb vestits típics. Pell de gallina dels assistents per l’emotivitat de l’acte i per una temperatura àrtica o antàrtica, en tot cas impròpia d’un país mediterrani com representa que som: a qui s’ha de reclamar? Imperava, tal com també és costum en una jornada tan especial, una boira baixa i densa. En un moment donat, va fer l’efecte que el sol pugnava per treure el cap entremig de la bromada. Un intent inútil. Tot i ser conegut com l’astre rei, l’estel més pròxim no va demostrar tenir prou força com per imposar-se en el llarg combat establert contra l’statu quo meteorològic. Vaig preferir no interpretar la derrota de la llum enfront de la foscúria com una metàfora de la sort final del desafiament entaulat per l’independentisme.

Tremolant de cames per culpa de la boirassa glacial –una mena de 155 climàtic–, i traient per la boca bafarades de vapor, com si hagués decidit de tornar a fumar després de tres dècades d’haver abandonat el vici –no pas gràcies a una voluntat sempre massa feble, sinó a causa d’una propensió alarmant a les faringitis–, mentre les joves violinistes abordaven amb bona nota el Que tinguem sort de Lluís Llach (diria que ens en caldrà molta, tal com estan les coses), no podia treure els ulls de la cara bonhomiosa d’Oriol Junqueras que omplia el cartell electoral repenjat als peus de l’estàtua de l’Avi, amb la llegenda “La democràcia sempre guanya”. Tant de bo, però comencem a tenir clar que si de cas serà a la llarga: per quan vingui un altre juny, que resa l’himne. Intuir això, conseqüència d’una cura de realisme, no significa que mentrestant deixem de lluitar, igual que em temo que tornarem a patir, per finalment tornar a vèncer, com vaticinava l’altre nostre president, el màrtir. Ah, feliç 2018.