La lentitud dels dies curts

No hi ha res més misteriós, constata Lluís Foix, com un crit en un dia de boira espessa. Un crit profund i sec. El seu ressò us retorna amb una intensitat desfigurada, grotesca. Així ho sosté al seu darrer llibre, El que la terra m’ha donat, del qual tinc intenció d’ocupar-me amb més detall al dominical Lectura. Només avançaré que aquest volum bellament editat per Columna ressegueix el curs de les estacions de l’any, començant per “la lentitud dels dies curts” de l’hivern, un temps antigament terrible als pobles petits, en què s’entrava al llit en una “fredor petrificada”, i que hores d’ara resulta més o menys homologable al de “qualsevol indret del món civilitzat”, gràcies a les calefaccions domèstiques, els rebostos ben proveïts per aliments comprats als supermercats de la capital de comarca, i als serveis mèdics a l’abast en una distància similar. “Diria que els hiverns d’avui són més productius, més humans i menys solitaris.” El fill il·lustre de Rocafort de Vallbona es refereix en aquest cas sobretot als hiverns a la ruralia, no pas als del litoral metropolità, la Tabàrnia aquella que s’han tret de la màniga alguns que no saben perdre a les urnes.

L’autor rememora en un capítol dedicat als vents del país la tramuntanada que el febrer del 1956 va matar milers d’oliveres als nostres secans, una autèntica devastació conseqüència del descens de les temperatures fins als 15 sota zero. “La tramuntana no té amic i l’home pobre no té abric”, fa el refrany que Foix evoca.

El gran glossador d’aquell lacerant corrent d’aire vingut del nord és sens dubte Josep Pla. I tot just de l’escriptor empordanès parlem una estona amb el periodista de la vall del Corb –i darrerament fecund memorialista, a un ritme gairebé de títol per any–, un matí poc abans de Nadal al Cafè & Te de la rambla de l’estació de Lleida, on el trobo fent temps per anar a una entrevista al diari. De l’últim de Pla, en concret, que no li ha agradat tant com l’anterior, La vida lenta. Sí, la lentitud dels dies curts en aquells gèlids geners al mas de Llofriu.

Ja al vespre, a la Caselles, el mestre Vallverdú li farà una presentació tan rutilant com poques en recordo –i n’hi he sentit unes quantes– i que Foix en penjarà el text íntegre al seu blog perquè tothom pugui gaudir d’aquella joia de l’oratòria (i a fe que val molt la pena llegir-la).