Diumenge, dilluns, dimarts...

D

imarts moria Edwin Hawkins, autor de la moderna versió d’Oh, happy day, la de les repeticions constants, basada en un himne religiós del segle XVIII, sens dubte el tema més conegut del Gòspel o espiritual negre, amb una lletra optimista sobre el dia feliç en què Jesús va rentar els nostres pecats i ens va dir com mirar, lluitar, resar i viure fruint de cada dia, en l’original “live rejoicing every day”. La vigília havia sigut el Blue Monday, considerat el dia més trist de l’any, en plena costa de gener, un cop deixades enrere les celebracions nadalenques i encara massa lluny de les alegries primaverals, tant meteorològiques com anímiques. Una jornada que comença a recordar el Black Friday per la dimensió mercantil que està adquirint, igual que tantes altres festivitats o efemèrides o fites del calendari. Alguns comerços on-line ja oferien enguany descomptes especials per a l’ocasió, com les trameses gratuïtes. Jo preveia en el meu cas particular un dilluns també bastant depriment, perquè tornava a la feina després d’un mes llarg d’absència, entre festes, ponts i vacances pendents, que només havia gaudit a mitges durant l’estiu. Sort que el dia abans, diumenge, se’m va ocórrer d’assistir a una de les sessions matinals del Funatic, atret per una pel·lícula que semblava programada a propòsit per al meu moment personal delicat i la visió de la qual em va semblar d’efectes reconfortants, diria que gairebé terapèutics, per a qualsevol home de mitjana edat en hores baixes, fins al punt que els psicòlegs l’haurien de prescriure a segons quins pacients. Es titula Qué fue de Brad i tracta d’un cinquantí en crisi que, fent balanç de la seva trajectòria vital i professional, per davall de les expectatives inicials, se sent ara un fracassat, percepció que el desanima i amarga –i n’afecta la relació amb la dona i el fill–, no pas perquè li vagin malament les coses des del punt de vista econòmic o familiar, sinó per la mania obsessiva de comparar-se amb alguns amics de joventut que al seu parer sí que han triomfat, perquè creu que són rics o famosos o seductors o porten vides més interessants. Al final, i disculpin l’spoiler, s’adona que en els suposats èxits aliens que enveja tant no és or tot el que lluu, que no té dret a queixar-se i que l’important és seguir vivint, com recomana la cançó, “rejoicing every day”.