Adéu, noi

De petit li deia papa. Entrada l’estúpida adolescència, això de papa ho trobava infantil, però pare em sonava tan formal i distant com si m’adrecés a una autoritat, així que ho vaig resoldre amb un noi més de col·lega: noi això, noi allò... (ma mare va ser la noia fins que ens va deixar, a l’edat que tinc jo ara, i ell no se’n va refer mai).

Només una setmana abans d’enterrar-lo, com que feia dies que el veia deprimit –el dijous anterior no havia ni tocat el plat de paella al restaurant La Placeta, d’Arbeca, amb què sempre feia festa major, tot un mal averany–, el vaig trucar de bon matí: “Noi, et passo a recollir per anar a fer un tomb i dinar en algun lloc”. Va ser com un viatge de comiat, començant per una llambregada plena de nostàlgia al xalet de la carretera de Belianes que havia construït amb les seves mans, hereu d’una nissaga d’almenys set generacions de paletes, una tradició que jo he trencat, i on vam viure fins que va morir ma mare i ell va mudar-se a la casa pairal del centre del poble, on creia que no es trobaria tan sol. Després, secans enllà, per la vall del Maldanell, travessant vilatges somnolents en cadascun dels quals evocava uns oncles o uns cosins llunyans que jo no he conegut, igual que el padrí i la padrina pels quals sentia veneració i en parlava emocionat, sovint amb llàgrimes als ulls, i el record dels quals haurà desaparegut de la faç de la terra amb la seva mort, diumenge passat. Una mort sobtada i imprevista, però no pas sorprenent: tenia 86 anys i un llarg historial mèdic de malalties greus des que havia enviduat, a les quals aconseguia sobreviure però que li passaven factura.

Vam pujar fins al santuari del Tallat, sobre els espadats que miren la Conca de Barberà. Li vaig dir que es quedés al cotxe, perquè feia un aire molt fort i fred, mentre jo treia el cap un minut dins de l’edifici. Havia parat compte de no refredar-se en tot l’hivern, conscient que a la mínima se’n ressentirien els seus delicats pulmons. Un minut, només, però ell ja era allà a fora, plantat al caire de l’abisme, encara no sé com hi devia arribar amb una mobilitat tan reduïda, entomant la ventada amb la mirada perduda, com si estigués dient adéu a aquest món, tantes ganes com sempre estava manifestant de reunir-se amb la dona de la seva vida al llit de marbre on ella l’esperava. Ja fa tres nits que tornen a dormir junts.