L’home que pintava flors

L’exposició al balaguerí Museu de la Noguera de mig centenar de retrats de Francesc Borràs (atenció: fins al 25 d’aquest mes), suposa l’oportunitat de revisar una part concreta de l’obra d’un pintor amb talent i vocació, però que no va obtenir mai l’èxit que mereixia, per mala sort o per falta d’autoconfiança o ambició. Un llibret il·lustrat que encara pot ser adquirit a la recepció del museu, amb text del crític Josep Miquel Garcia, editat amb motiu d’una mostra antològica de l’artista en 1985, permet fer-se una idea sumària de la biografia i la trajectòria pictòrica d’aquell home nascut en 1891, que segons Garcia forma amb Samarra, Viladrich i Ollé una notable generació de mestres del pinzell naturals de la mateixa comarca, a principis del XX.

Com que tenia 9 germans, el petit Francesc va ser afillat per uns oncles que regentaven el cafè de cal Catxarro, a la plaça del Mercadal, i que li costejarien els estudis de pintura a l’Escola de la Llotja a Barcelona. Més atret per un realisme de tall noucentista que no per l’avantguarda, el seu estil inspirat en Velázquez denotava traça, bona tècnica, espontaneïtat i frescor, gràcies a una “pinzellada fàcil que dominava el dibuix i el color”, en paraules de Frederic Marès recollides per Garcia.

El jove Borràs aspirava a anar a formar-se a París, però no va aconseguir la beca necessària i es va haver de conformar amb fer estades a Andorra i Agramunt, que està bé però no és ben bé el mateix. L’únic viatge subvencionat que va poder portar a terme seria, ja de més gran, a Itàlia. Havent fracassat també en l’intent d’establir-se a Barcelona, es va recloure a Balaguer, d’on ja quasi no tornaria a sortir, aïllat dels cercles artístics i abatut per la mort als 19 anys de la seva única filla. Allà es va dedicar a acceptar encàrrecs per tal de mantenir una subsistència bastant precària, com retrats (també algun de Franco, ai), escenes costumistes del mercat sabatí, esbossos del Sant Crist, natures mortes i unes flors plenes de sentiment simbòlic i estètic, esdevingudes per a ell una veritable passió, en què reflectia, com sosté Garcia, “la serenitat que la pintura li va conferir en una altra realitat, més enllà de la materialitat de la vida”. Una vida que se li acabaria en 1968, dos anys després que la seva ciutat li tributés un homenatge, que ara en certa forma s’ha repetit.