Estimada Marta (l’altra)

Els lectors habituals ja hauran intuït que la Marta al·ludida al títol no és pas Marta Sánchez, aquella cantant amb un bon do de pit que triomfa gràcies a una peculiar versió de l’illetrat himne espanyol, servint-se d’uns versos tan cursis i pedestres que ni un alumne justet d’una escola adoctrinadora de Catalunya hauria sigut capaç de perpetrar: “Rojo, amarillo” (pensava que en deien gualda) “colores que brillan en mi corazón” (un cor que la noia ens informa a l’estrofa anterior que li ha nascut en aquesta terra, deixant-nos el dubte sobre el lloc de naixement de la resta del seu cos voluptuós) “y no pido perdón” (una afirmació carregada de significat psicològic, ja se sap que excusatio non petita, accusatio manifesta, perquè en el fons s’adonen que s’han de fer perdonar moltes coses, al llarg d’una història amb més ombres que llums i més períodes dictatorials que democràtics, així com en l’actualitat, per exemple reprimir a cops de porra els votants d’un referèndum o tenir presos polítics al segle XXI. “Grande España” (només hi faltaria una i libre) “a Dios le doy las gracias por nacer aquí” (el cor, doncs, juntament amb tots els altres òrgans i palpissos) “honrarte hasta el fin, como tu hija llevaré ese honor” (jo a les meves filles els hauria de demanar perdó pel deshonor de no haver fet prou perquè no haguessin hagut de nàixer en una teòrica nació de nacions convertida en presó de presons). Una altra filla d’Espanya –i d’un policia franquista, neboda d’un governador civil del régimen–, lnés Arrimadas, ha declarat que la cançoneta d’aquella Marilyn Monroe de secà, i espero que la Marilyn real em perdoni la comparació des de l’infern on van a parar les actrius de cinema, motiu pel qual molts el prefereixen al cel, l’ha fet sentir orgullosa d’un nacionalisme modern com és l’espanyol. Modern? Si us plau, no em faci riure.

No, la Marta que jo estimo o almenys aprecio és la Rovira, que dilluns va haver d’anar a Madrid per defensar-se d’un jutge, sense saber si al vespre podria tornar a fer un petó a la nena, perquè se la quedarien (i encara aquí alguns li retreuen falta de valor, contraposant-la a una Mireia Boya que es va poder permetre de parlar clar perquè no corria ni de lluny el mateix perill d’acabar entre reixes, atès que ja no és diputada i no va tenir un paper tan rellevant en l’organització de l’1-O).