Rodes i corones

Els esports sobre rodes –dues o quatre, a pedals o amb motor– han comptat tradicionalment amb la presència prop dels pòdiums de senyoretes afavorides i somrients, fent bonic al costat dels campions. La idea de la dona com a objecte decoratiu repugna les sensibilitats actuals i, en conseqüència, s’han començat a suprimir aquestes pràctiques considerades sexistes. De moment, les diguem-ne hostesses, per no recórrer a ofensives connotacions florals, estan desapareixent de les curses ciclistes i automobilístiques, si bé encara no de les motociclistes, on se les pot veure subjectant un gran paraigua sobre el casc dels pilots, en un gest de glorificació que recorda solemnes rituals religiosos com l’ombrel·la o umbraculum que fins no fa gaire protegia la testa dels pontífexs quan sortien de processó pel Vaticà.

Ja entre els grecs clàssics, els guanyadors de proves atlètiques eren festejats per unes atractives animadores –les paraigüeres o cheerleaders de l’època– que els posaven una cinta vermella entorn del cap a l’arribar a la meta i, després, en l’acte de lliurament dels trofeus, la corona vegetal típica de cada ciutat: d’olivera a Olímpia, de llorer a Delfos, d’api silvestre a Nemea i Corint... Ho llegeixo en una cartel·la de l’exposició Agon! La competició a l’antiga Grècia, al CaixaFòrum de Barcelona, que ha reunit una bona colla d’escultures, frisos, joies, monedes, àmfores i altres peces de ceràmica negra amb figures roges o viceversa –terrissa roja amb dibuixos negres– procedents del British Museum.

També eren coronats de botànica triomfal, concretament d’heura, els vencedors en certàmens poètics i musicals o els actors de tragèdies i comèdies. Si repetien victòria tres vegades, els erigien una estàtua o els dedicaven un poema commemoratiu. Convé aclarir que, a banda d’honors i fama, les activitats esportives no generaven retribucions i només donaven dret a privilegis com l’accés gratuït a representacions teatrals. M’imagino avui dia dient-li a un Messi, un Hamilton o un Rafa Nadal que s’haurien de conformar amb una corona de fulles, una poesia o una entrada al TNC. El més probable és que responguessin “puja aquí que veuràs Madrid” (en el cas de Nadal: “puja aquí que veuràs Porto Pi”), en versió hel·lènica “puja aquí que veuràs Santorí”, plausible catalanització de Santorini, la preciosa illa volcànica del mar Egeu.