Prou i massa

Faig arribar aquests articles al diari amb tres o quatre dies d’antelació. Si algun cop em despisto –no acostuma a succeir, altra cosa no seré, però sí que bastant previsor– o sorgeix un imprevist, ajornar la tramesa fins a la vigília de ser publicats, encara que no representa cap contratemps tècnic per als companys de la redacció, em provoca un desfici que no em permet viure –ni dormir– tranquil, digueu-me neuròtic, i això que porto ja tres dècades amb aquest ritual. El cas és que dijous havia enviat per a avui un paper comentant el meu recent seixantè aniversari, fent broma i escudella sobre com em sento al traspassar el llindar de la vellesa: bé, d’acord, deixem-ho en edat madura.

Però els dramàtics esdeveniments de divendres m’han fet considerar frívol o almenys extemporani i inoportú, en un moment tan greu per al país, i en especial per a aquells seus representants polítics processats, i alguns ja vivint entre reixes o a l’estranger, a fi d’expiar els suposats pecats que hem comès entre tots (vull dir entre tots els que volem una Catalunya lliure i digna, això és la meitat dels catalans, perquè l’altra ja ho té bé), qualsevol divertiment més o menys enginyós sobre un tema que pot esperar sense cap problema uns quants dies més a ser abordat (dies, setmanes o mesos). La bona gent va sortir de casa ahir al vespre –ahir per a l’autor, abans-d’ahir per al lector–, a exclamar que ja n’hi ha prou i massa, de tanta ignomínia. La indignació, i també la por, per què negar-ho, trastoquen i desborden els sentiments de les persones sensibles amb una mínima capacitat d’empatia o commiseració respecte del patiment del proïsme, amb independència de la independència, joc de paraules no gaire agut per indicar que la tristor, o fins i tot la ràbia (el fàstic i la basarda que ahir reportava aquí mateix Ramon Camats, molt més àgil que un servidor), haurien de ser compartits per tothom, encara que el seu ideari no coincideixi amb el dels encausats, exiliats i empresonats. De manera que dissabte m’he hagut d’afanyar de bon matí a improvisar aquestes ratlles, que hauran sortit com hauran sortit, vostès disculpin i confio que ho sàpiguen entendre. Lamento posar-me tan seriós, ja saben que no és el meu estil. Tractaré de fer el cor fort per tornar a tocar aviat qüestions més intranscendents, començant per les meves manies de vell abans d’hora.