El temps de les roselles

Fer-ne 60, tot just el Dia Mundial de la Felicitat, i esdevenir potser encara no un vell, però sí una persona gran, un home madur –en el sentit cronològic, em temo que no tant mental, tenint en compte el que acostumo a escriure aquí–, un sènior amb dret ja a descomptes en agències de viatges, comporta un cert xoc, per què negar-ho. Ben portats, potser sí, gràcies pel compliment, però 60 al capdavall. És clar que més val fer-los que no haver-hi pogut arribar. Qui no es consola...

Buscant consol, vaig recórrer als versos, atès que la vigília del natalici havia assistit a una de les interessants sessions d’Els 10 de... a la Biblioteca Pública, en què els nostres escriptors, incitats per Anna Sàez, fan un striptease artístic i sovint íntim, protagonitzada per un Carles M. Sanuy que em va desvetllar les ganes de llegir ratlles curtes, i que l’endemà mateix de complir s’esqueia el Dia Mundial de la Poesia.

En comptes d’aventurar-me per lirismes ignots, retornaria al darrer recull de Joan Margarit, Un hivern fascinant, que aborda justament la vellesa. A punt d’assolir la venerable categoria d’octogenari, el poeta de Sanaüja, malgrat un to pessimista que el fa reconèixer que “l’interès per la vida s’acaba molt abans del que els joves suposen”, es declara satisfet del balanç existencial, tot i els dubtes i recances que ens acaben configurant: “De cada edat es guarda alguna cosa que no s’ha entès.”

L’autor de Joana es mostra perplex per un present confús, del qual se sent desplaçat, i incapaç d’adaptar-se a un temps en què nois i noies, però també molts adults, van pel carrer amb els texans estripats, ensenyant els genolls (una “elegància esquinçada” que quan ell era un xaval hauria semblat tan infame com “escopir a un pobre”). Una època desconcertant en què “les roselles van desapareixent, / eliminades com males herbes”, fins que ja no veurem aquelles pinzellades roges enmig dels sembrats i, aleshores, “qui podrà entendre un dia / els quadres de Van Gogh?”. Margarit afirma viure encara en un món que li resulta familiar, si bé alguns canvis subtils l’alerten que ja no tornarà a ser mai el seu. Amb vint anys menys, em passa si fa no fa, per exemple quan llegeixo a la portada de SEGRE, el mateix 20 de març del meu seixantè aniversari: “Cent adolescents de Lleida, atesos per la seua addicció als videojocs i les xarxes.”