Més llibres, més lliures

Quim Monzó ha declarat que no escriu –gairebé– mai de política a La Vanguardia, igual que no ho fa de futbol, perquè no en té “ni idea” (bé, n’hi ha molts que tampoc en tenen i se’n fan un tip), però l’encerta de ple –i posa el dit a la nafra o a l’ull o en algun altre forat corporal, a elecció del lector, com ara el nas o l’orella– quan denuncia a la mateixa entrevista que en aquests darrers anys de fervor independentista ha passat a segon pla el fet que l’idioma propi del país “s’està podrint”. Paraules contundents però difícilment rebatibles, atenent la demoscòpia i l’oïda. La podridura observada per l’escriptor barceloní m’imagino que abasta tant la disminució de l’ús social del català –a Catalunya, no pas a Bèlgica, Alemanya o Suïssa, on darrerament es parla més– com la degradació de la llengua emprada a la vida quotidiana i als mitjans (i també als llibres, ai, massa sovint), cada cop més pobra i menys genuïna, més contaminada pel castellà.

Valentí Puig sí que acostuma a abordar l’actualitat política als seus articles, en general molt crítics amb el catalanisme, cosa que no treu que hagi rebut fa poc (ep, abans del 155) el Premi Nacional de Cultura que atorga la Generalitat, perquè després ens vagin acusant d’intolerants, fanàtics o excloents. El poeta i novel·lista mallorquí també hi tocava força en una columna de la setmana passada a El País, al remarcar que l’increment de la consciència sobiranista no ha vingut acompanyat d’unes xifres superiors de venda i lectura d’obres literàries en català.

Demà, Sant Jordi, podrem comprovar –i contribuir a esmenar– una contradicció com la referida, que costa d’entendre. L’àmplia i suggestiva oferta de novetats prou que hi convida. També d’autors ponentins, sigui dit amb tot el respecte. Algunes he tingut temps de ressenyar-les a les Notes al marge del suplement dominical o aquí mateix, més de passada. D’altres no, i em sap greu. Tot i que em comprometo a fer-ho les pròximes setmanes, no em puc estar ara d’esmentar-ne algunes de pendents, com les novel·les El sindicat de l’oblit d’Albert Villaró, Ulls maragda de Marta Alòs, Missa funeral de Jaume Barrull o La llegenda del carreró de Sílvia Colomé, i els poemaris Nit americana d’Enric Boluda o Registre fòssil d’Eduard Batlle (i que em disculpin tots els que em descuido o no m’hi caben, mereixedors també d’una recomanació).