La casa dels bons dies

No sense polèmica, el comitè olímpic txec ha contractat un compositor per estirar l’himne del país, tan breu que no arriba ni als 75 segons que acostumen a sonar dels himnes de cada nacionalitat quan un atleta representant seu puja al pòdium. Abans era més llarg, però arran de la separació en 1993 entre Txèquia i Eslovàquia, els dos nous estats es van repartir l’himne, que constava de dos versos, un en txec i l’altre en eslovac, i ara els governats des de Praga s’han quedat amb un de sol, que troben massa curt. Un avantatge dels catalans, quan serem independents, és que no ens caldrà partir l’himne amb ningú, perquè ja en tenim un de propi (i amb lletra). Potser el Regne d’Espanya podria cedir a la República Txeca un tros del seu, que no caldria traduir, vull dir uns quants d’aquells lo-lo-lo-lo-lo que l’altre dia entonaven amb fervor els seguidors del Sevilla FC a la final de la Copa del Rei, per tal de silenciar els xiulets dels culers. És clar que els espanyols també podrien deixar-los Marta Sánchez, experta en la matèria, perquè els donés un cop de mà. O un do de pit, millor.

També nosaltres podríem prestar als compatriotes de Martina Navrátilová el vers que els falta, a escollir entre alguns de preciosos que potser no en fem gaire cas, per exemple “com fem caure espigues d’or” d’Els Segadors, “llum als ulls i força al braç” del Cant de la Senyera de Joan Maragall, o “un crit i una sola veu” del Cant del poble de Josep Maria de Sagarra, perquè els catalans tenim himnes per dar, per vendre i per regalar. Per cert, Sagarra va demostrar ser més bon poeta que no profeta, atenent l’auguri final de la seva referida composició: “Ningú ens prendrà la llibertat.”

L’actual himne txec és l’adaptació d’una cançoneta molt popular d’una comèdia teatral de 1834, titulada Kde domov muj, més o menys On és la meva llar? Se sobreentén el sentit de llar com a pàtria. Josep Pla responia a la pregunta: és on dic bon dia i em contesten bon dia. Països Catalans, doncs. Un títol que em fa pensar en un altre: You can’t go home again, una melangiosa joia jazzística, trista però reconfortant, que van enregistrar en 1977 el trompetista Chet Baker i el saxofonista Paul Desmond, inspirada en l’adagio de la segona simfonia de Rakhmàninov. No pots tornar a casa. Com els nostres polítics presos i exiliats, em temo que per bastants anys.