Ploure per sevillanes

Mentre viatjo cap a la capital andalusa en l’Ave que acosta el Guadalquivir a quatre hores del Segre, taral·lejo el bolero Dos cruces que ma mare solia cantar tot fent dissabte, quan jo era petit i les dones encara cantaven a casa (i els pagesos al tros, tal com recorda Lluís Foix al seu darrer llibre). Sevilla tuvo que ser, con su lunita plateada, testigo de nuestro amor, bajo la noche callada... L’alegre ciutat de la Giralda –Ay, barrio de Santa Cruz, ay, plaza de Doña Elvira– és l’escenari de la trista història de dos joves que s’estimen con un amor sin pecado, però que el destí acaba separant: Están clavadas dos cruces en el monte del olvido, por dos amores que han muerto, que son el tuyo y el mío.

Però la cançó dramàtica de Carmelo Larrea, popularitzada per Antonio Molina i anys després per José Feliciano, va deixant pas dins del meu cap a una altra melodia no tan romàntica i de lletra absurda, potser perquè estic pregant a la Virgen de la Macarena i al Cristo del Gran Poder que a l’arribada faci bon temps, que diu: La lluvia en Sevilla es una maravilla. Una meravella que no em consolaria gaire d’un cap de setmana passat per aigua.

La frase no respon a un desvari d’orgull localista sinó que es tracta d’una versió molt lliure de l’original The rain in Spain stays mainly in the plain, cantada pels actors del musical My Fair Lady, un exercici de fonètica que el professor Higgins i el coronel Pickering obligaven a repetir a la jove Elisa per fer-li perdre l’accent cockney. Els dobladors espanyols de l’adaptació cinematogràfica es van empescar la referida traducció surrealista, mentre que a cada país s’inventaven la seva. En francès: La plaine madrilène plait a la reine. Italià: La rana di Spagna gracida in campagna (nota: gracidare significa raucar). Portuguès: O rei de Roma ruma a Madrid (rumar és anar). En castellà de Mèxic: El rey que hay en Madrid se fue a Aranjuez. Un doblatge posterior a Espanya mateix: El juez jugó en Jerez al ajedrez. I encara en 2001, aproximant-se al sentit primigeni: La lluvia en España bellos valles baña.

Per sort, al final no plou i llueix aquell “sol de la infancia” rememorat en l’últim vers escrit per Antonio Machado, nascut al Palacio de las Dueñas, residència d’estiu de la duquessa d’Alba, fa poc obert al públic i que visito amb devoció, no pas per la dama noble sinó pel poeta.