El frac de Ridruejo

Al bar de l’AVE que em torna de Sevilla, se m’acosta un home de la meva edat. M’hi havia fixat a l’estació, mentre amb una noia passaven les grosses fundes dels seus instruments pel detector. Em diu que m’ha sentit parlar pel mòbil i si li podria fer un favor. És clar. Ell i la seva companya, que s’ha quedat dormint al vagó, viatgen a Barcelona per donar-hi un concert aquell mateix vespre. Al CaixaForum. Un trio de corda, amb un altre músic que els espera allí. Voldria adreçar al públic unes paraules en català i em demana que l’ajudi a traduir un discurset que porta escrit en un paper. Amb molt de gust. Enllestida la feina, continuem xerrant, mentre vastos oliverars cordovesos desfilen per la finestra.

Es diu Ventura Rico i toca el violoncel. La seva parella ha col·laborat en l’enregistrament al castell de Cardona d’algun disc de Jordi Savall. A l’arribar a casa el busco a Google: cofundador de l’Orquestra Barroca de Sevilla, guardonat el 2011 amb el Premio Nacional de Música. Un tipus interessant, faent i garlaire. La fem petar quasi dues hores. Sobre Savall, Casals, Claret i alguns violoncel·listes o violagambistes avui dia de moda, com Sol Gabetta, Yo-Yo Ma o Hille Perl. Abordem de passada l’actualitat política, si bé ho deixem córrer aviat, perquè acabaríem discutint, tot i que es declara republicà i molt d’esquerres (el tema els sobrepassa), i desviem la conversa cap al terreny neutral de la literatura. Ha llegit Pla però no el Quadern gris, que li recomano. Quan li dic que el va traduir al castellà Dionisio Ridruejo, em sorprèn fent-me saber que és propietari d’un frac que va pertànyer a aquell poeta i polític sorià, falangista de primera hora, director general de propaganda del bàndol franquista durant la guerra, voluntari a la División Azul, dissident ja a partir de 1942 d’un règim que trobava revengista, empresonat en 1956, exiliat als EUA i a París, participant al denominat contubernio de Munic el 1962, fundador d’un partit socialdemòcrata el 1974, un any abans de morir... El frac va ser cedit per aquell personatge de biografia intensa al filòsof Julián Marías, que el llegaria al seu fill Álvaro, germà petit de l’escriptor Javier Marías i prestigiós flautista de bec, que li va regalar a ell. Quines coses! A l’acomiadar-nos, el convido a visitar Lleida i promet enviar-me el seu pròxim disc, a punt de sortir.