Bons i dolents

En paral·lel al nostre Procés se n’ha estat produint un altre, el del partit Cs anant-se traient la careta liberal o centrista –i demòcrata– per mostrar la seva veritable faç populista i dretana, d’una dreta extrema d’arrel falangista i un ultranacionalisme desacomplexat i monolític, ranci i excloent, al ritme de l’himne perpetrat per Marta Sánchez. Dies enrere, Albert Rivera, un personatge que –qui ens ho havia de dir?– ens farà enyorar Rajoy, igual que l’actual rei espanyol ha aconseguit fer-nos enyorar el seu pare, distingia en unes declaracions molt perilloses entre ciutadans bons, que compleixen les lleis, i ciutadans dolents, que se les salten. Entre els partidaris de la unitat d’Espanya i els d’una Catalunya lliure.

Dues categories morals, doncs. Una lloable i l’altra reprimible. Com que no val la pena gastar l’energia d’una sola neurona per rebatre la formulació d’aquell maniqueu de pa sucat amb oli –amb oli de Jaén, no pas de les Garrigues–, em limitaré a transcriure a tall de rèplica un fragment del periodista i escriptor Lluís Capdevila, hores d’ara oblidat però amb molt d’èxit abans de la guerra, vinculat a Verdú i militant d’ERC, autor d’un munt de novel·les i obres teatrals, entre les quals la sarsuela Cançó d’amor i de guerra. El va redactar arran de la proclamació de la Segona República. Fa així: “Ahir nosaltres, els que havíem lluitat, els que havíem sofert, els qui estàvem fitxats per la policia, els qui havíem visitat la presó amb freqüència, els qui mai no havíem especulat amb el nostre ideal, érem els dolents, els indesitjables, els enemics, els pertorbadors. Els bons eren la gentussa d’Unió Monàrquica i del comte de Montseny, de la xurma feixista dels legionaris d’Albiñana, i Cambó, l’home funest de Catalunya, l’arribista, l’avalador de bancs en fallida, el col·laborador de Primo de Rivera, l’últim puntal de la monarquia podrida, el sàtrapa de les finances. Ens enviaren sovint la policia, ens empresonaren, ens exiliaren, ens crucificaren. I no ens afusellaren, no ens llançaren al foc perquè tenien por de fer-ne un gra massa. Però el 14 d’abril els bons érem nosaltres.”

El text, prou vàlid avui dia, l’extrec d’un llibre apassionant que vaig devorar quan va sortir, fa vuit anys, i he rellegit aquest cap de setmana passat. El títol: Viatge involuntari a la Catalunya impossible. L’autor: Quim Torra.