“En els meandres grocs...”

La ultradreta espanyolista torna a campar amb tota impunitat pels carrers –i platges– de Catalunya, igual que a les acaballes del franquisme, però ara (per més inri) en nom de la democràcia: una nova cruzada nacional, de moment contra els llaços grocs. Quina dèria tan absurda –i rabiosa– amb aquell color, el mateix dels meandres plens de lliris evocats a la Cançó a Mahalta de Màrius Torres. ¿O era del col·laboracionista mariscal Pétain? Ho haurem de consultar a Pepe Zaragoza, expert en la matèria, potser no tant en poesia com en col·laboracionisme.

De l’al·lèrgia patològica al groc se’n diu xantofòbia, que rima amb catalanofòbia. D’altres colors, com el negre o el blanc, provoquen melanofòbia i leucofòbia, respectivament. La denominació clínica d’aquests trastorns mentals resulta d’ajuntar el terme corresponent en llatí o grec amb fòbia, que significa por en la llengua d’Homer. Per posar un exemple, el temor irracional a les navalles de barberia és la xirofòbia, que convé no confondre amb xilofòbia, referida als objectes de fusta. Entre les fòbies més corrents –desconegudes en temps de l’autor de La Ilíada– figura la pteomeranofòbia o por als avions i la nomofòbia, a sortir de casa sense el mòbil. Alguns d’aquests fenòmens psicològics, i sovint psicosomàtics, resulten comprensibles, com la testofòbia, mania als exàmens, o la gamofòbia, al matrimoni (sobretot si ja ets gat escaldat), o la nostofòbia, fòbia a tornar a casa, especialment si també pateixes soquerafòbia, fòbia a les sogres. D’altres, en canvi, costen d’entendre, com la sicofòbia, fòbia a les figues, vull dir les de menjar, vull dir el fruit de les figueres, o la plutofòbia, fòbia a la riquesa (trobo més justificada la fòbia a la pobresa, anomenada peniafòbia), o la caligenofòbia, altrament dita venustrafòbia, que és l’aversió a les dones guapes. Perdó: a les dones guapes?

Hi ha qui té fòbia a la boira (homiclofòbia), al sol (heliofòbia), a la lluna (selenofòbia), al cel (uranofòbia) o a les estrelles (siderofòbia). La fòbia a les paraules llargues no és designada precisament amb un monosíl·lab: sesquipedalifòbia. Per llarga, hexakosioihexekontahexafòbia, fòbia al diabòlic número 666. Ja ho veuen: fòbies per a tots els gustos, i disgustos. Combinables, com en la polifòbia. O la panofòbia, fòbia a tot. I el súmmum: la fobofòbia, fòbia a les fòbies.