'Casual wear'

Ja fa temps que una marca del Japó va posar a la venda, no recordo si com a protesta ecologista o simple promoció comercial, pantalons estripats per les urpes d’algunes feres –óssos, tigres, lleons– d’un zoològic d’aquell país. Fa l’efecte que l’exemple s’ha acabat imposant a la roba actual, almenys pel que fa als texans. Al llibre Vagó de tercera, escrit a mitjans dels noranta per Josep Vallverdú, que estic llegint per commemorar el 95 aniversari del mestre, ja s’hi recull un esment irònic a l’apuntada tendència tèxtil, quan els fabricants dels també anomenats vaquers van posar-se a esfilagarsar-los, rentar-los a la pedra o aplicar-los decolorants. Uns stonewashed blue jeans valien a les botigues més que aquells que aparentaven estar encara per estrenar. Ja no dic si, a més, semblaven ratats.

Explica Vallverdú l’anècdota d’un dia que, mentre era a Viladrau prenent notes per a Catalunya Visió, uns nois es van dedicar a passar un i altre cop amb el cotxe per damunt d’una caçadora que havien dipositat al terra ple de còdols i fang, per tal de conferir-li aspecte de gastada. “Del record històric, a la humanitat no s’havia donat mai el cas de voler que un vestit semblés vell des del moment de la compra”.

Rememorant d’altres novetats indumentàries de la seva joventut, l’escriptor lleidatà evoca també el jersei, designat per algunes dones grans dels pobles lo jarsé, que va adoptar el nom de l’illa de Jersey, també denominat suèter (de sweater, suador) o pul·lòver (de pull over, que es treu per dalt). La variant d’aquesta peça fina de llana oberta per davant, coneguda popularment com a rebequeta, es diria així, segons Vallverdú, per la que lluïa Joan Fontaine a la pel·lícula Rebecca.

A la seva avançada però indesxifrable edat, que ningú no endevinaria a simple vista, l’autor d’Indíbil i la boira vesteix amb una elegància una mica casual, però sense arribar a la informalitat dels esquinçalls referits més amunt. La seva esposa Antonieta, alegre com un cascavell, que l’ha rejovenit per dins i per fora, el fa anar al darrer crit de la moda, conjuntat com un maniquí d’aparador. L’altre vespre va comparèixer amb pantalons blancs, camisa magenta i americana gris perla. Fins i tot s’ha deixat barbeta. No vaig poder reprimir el retret: “Antonieta, com és que l’hi permets? No veus que el fa més vell? Si sembla un home de vuitanta anys!”