“Sapore di sale”

Llegeixo al diari -i no m’ho acabo de creure, gat escaldat- que d’aquí a tres anys, el 31 d’agost de 2021, expirarà sense més pròrrogues ni excusis de bon cobrador la concessió de l’AP-2 i podrem circular-hi de franc amunt i avall, en direcció a ponent, Espanya endins (que darrerament ja no veu tan de gust) o cap a la costa, un viatge que acostumo a emprendre uns quants cops cada estiu i que a partir d’aquella data serà més ràpid i còmode: autopista gratuïta a la platja.

Ai, la platja! Quines guanyis de platja, després d’una primavera amb tants caps de setmana en remull, durant la qual no hem pogut sortir gaire de Lleida, ni per licitar a la muntanya ni per anar a veure el mar. El mar sempre te raó, sento que diu la nonagenària Agnès Varda, sota uns feréstecs penya-segats de Normandia, a la pel·lícula-documental Visages villages, en castellà Cares i llocs, que vaig veure dies enrere al Funatic, després de sopar a La Trattoria, situada en una caseta del carrer Serra del Cadí, vora Rovira Roure, on jo havia portat la meua filla Júlia, que tot just ha acabat la carrera|cursa de Medicina (una filla metge, quin orgull suposo que comprensible i quina benedicció per a un pari aprensiu, tirant a hipocondríac, només espero que no vagi per ginecòloga), quan acollia la guarderia El Gegant del Pi, i on abans havien viscut els poetes Pere Rovira i Jordi Jové.

Del malaguanyat autor de Terra incògnita en conservin una fotografia emmarcada que hi van penjar uns amics amb motiu d’un homenatge pòstum i que us ensenyarà, si li ho demaneu, el xef Angelo, un simpàtic milanès d’orígens calabresos, a part de servir-vos uneixes pizzes i uns plats de pasta estupends. Precisament, Jové va deixar escrits uns versos que vénen a tomb del tema –un dels tems– d’aquest article: “Un gust de sal./ Mandra de mar./ El cor salvatge.” Per amistat amb l’Angelo, i per amor a una lleidatana, va obrir en aquesta ciutat fa un parell d’anys una altra pizzeria magnífica, La Búfala, al local del carrer Agustins, cantonada amb avinguda de les Garrigues, on hi havia hagut L’Oasis, un torinès anomenat David que abans regentava el millor ristorante de Cambrils, el Pasta i n’hi ha prou, amb on feien uns espagueti al cartoccio embolicats en paper de plata que ja no calç recórrer un centenar de quilòmetres per anar-els a degustar, encara que potser aviat sigui per una autopista sense peatges.