Música entre muntanyes

Transcorreguts tan sols cinc dies des del Dansàneu (balls a les valls), a la mateixa plana d’Esterri-Escalarre on ja s’està posant fil a l’agulla (o millor, corda a la guitarra) del macro-sarau rocker previst per a l’estiu vinent, nostàlgic revival vint anys després de la vache qui chante, l’església de Santa Maria d’Àneu era l’escenari d’un dels concerts de l’atractiu Festival de Música Antiga dels Pirineus, que en la vuitena edició portarà fins a finals d’agost tot de belles melodies renaixentistes i barroques a una vintena llarga de localitats d’aquelles comarques muntanyoses, des de Bossòst fins a Sant Joan de les Abadesses, des d’Ordino fins a Riner, a càrrec de formacions i solistes de fama internacional.

Els convidats a tocar a l’antiga canònica aneuenca (qui va cometre l’heretgia d’autoritzar una granja de vedells just al cantó d’un monument romànic tan important?) són els components del prestigiós quartet The Illyria Consort, que interpreten, davant del parell d’àngels amb les ales creuades sobre la testa dels frescos de l’absis, uns deliciosos capriccios, sonates i contrapunts de Biber, Albertini i altres compositors del XVII que no tenia el gust –Viviani, Bertali, Vojta, Schmelzer–, com tampoc del romà Carbonelli a qui han dedicat un disc sencer que compro al sortir i té l’amabilitat de dedicar-me el violinista croat Bojan Cicic, a qui no se m’acudeix altra cosa que felicitar pel brillant paper de la selecció del seu país als mundials de futbol, com si l’home no hagués acabat d’efectuar una autèntica exhibició de virtuosisme amb l’instrument.

Sort que tot seguit esmeno en part la desconsideració artística felicitant també Josep Maria Dutrèn, director del festival, que al seu torn em felicita per un interviu que li vaig fer a la cantant Sabrina, la del Boys, boys, boys... el 1987, amb foto conjunta inclosa en què la mossa subjectava el meu primer llibre sobre un vertiginós escot que feia pensar en el congost de Collegats, l’única fita de la meva modesta carrera literària que el programador musical barceloní coneix, i és que deu ser cert que després d’entrevistar al Big Ben l’escultural genovesa amb un notable do de pit i una acusada tendència a deixar escapar els mugrons en plena actuació –però no pas en plena entrevista– ja no he fet res més de bo, o almenys res digne de ser tingut en compte o recordat.