DIA DE REG
Música entre muntanyes (2)
A propòsit d’un concert a Santa Maria d’Àneu, l’últim dia començava referint-me aquí al compositor barroc italià Carbonelli, autor d’una dotzena de sonates per a violí, i acabava recordant una compatriota seva tres segles posterior, la cantant Sabrina, que assoliria una sobtada celebritat, goso afirmar que per mèrits artístics més relacionats amb l’escultura que no la solfa, gràcies a aquell Boys, boys, boys que va fer furor, insisteixo, no tant per la melodia –ni la lletra– com per una certa tendència de la seva voluptuosa intèrpret a treure pit, en el sentit literal de l’expressió. Però deixem de banda la ragazza dels mugrons rebels i parlem de Josep Maria Espinàs, que sempre ve més de gust i probablement es tracta d’un tema força més suggestiu per als lectors habituals d’aquesta secció, els quals suposo més motivats per inquietuds culturals que no pas per la música lleugera o determinats palpissos d’algunes exuberants anatomies femenines, és a dir, pop i popes.
Perquè l’escriptor barceloní em va venir al cap tot just l’endemà del concert a l’antic cenobi romànic, arran de la festa major de la Guingueta. Programa d’actes nocturns: un terrabastall forassenyat fins que els primers raigs solars es reflectien ja a les aigües del veí pantà de la Torrassa, a càrrec de diversos grups i discjòqueis amb voluntat de fer sentir aquell volcà de decibels més avall de Collegats, rematat per una batucada salvatge i dotzenes de joves arrossegant-se com zombis amb arcades amunt i avall per la carretera, no pas callats com a morts en vida, sinó escandalosament renouers (i encara sort que les parets de l’hotel Poldo on intentava conciliar el son a cinquanta metres del cràter sònic deuen estar ben aïllades, perquè ho arribaria a aconseguir, contra tot pronòstic).
Quin contrast, anava rumiant per entretenir l’insomni, amb aquella festa major de 1956 al mateix poble, tan poèticament descrita per Espinàs a Viatge al Pirineu de Lleida: una sola bombeta “groga i tèrbola, que penja d’una branca com una fruita grotesca”, damunt la tarima on toquen amb desgana quatre músics vells que en realitat només són tres, ja que un fa veure que bufa la trompeta perquè el contracte exigia un quartet, mentre dues parelles ballen a la carretera deserta, bellugant-se “com bestioles desorientades, com si no recordessin el camí que duu a la muntanya”.