La porta del cel(ler)

Com tants d’altres actors o cantants amb la carrera consolidada que han provat sort en el món de la vinya i els fermentats etílics –entre nosaltres Llach o Serrat, amb distinta fortuna–, Bob Dylan elaborarà la seva pròpia marca de whisky, Heaven’s Door, en català Porta del Cel, inspirada en el títol d’un dels seus èxits: Knockin’ on heaven’s door. En un àmbit tan competitiu com el de la producció de begudes alcohòliques, sigui per ganes de semblar original, sigui perquè denominacions més clàssiques o convencionals estan ja quasi totes agafades, s’estila darrerament empescar-se referències nominals estrafolàries, que criden l’atenció encara que sigui al preu de provocar suspicàcies respecte del contingut de les ampolles. Els moderns creatius de naming s’hi espremen tant la imaginació com els viticultors han hagut d’esprémer abans el raïm. I en alguns casos fa l’efecte que, igual que tradicionalment es piava amb els peus els gotims acabats de veremar, és també amb els peus que s’han pensat els enunciats per batejar-los (un bateig que no comporta afegir-hi aigua, tal com s’havia entès sempre l’expressió). Comentant aquesta moda en una columna recent, Quim Monzó esmentava alguns exemples de “noms desconcertants” que consten a les etiquetes de vins de nova factura: els albarinyos Con un Par o Fai un Sol de Carallo, el rioja Gran Cerdo, el rueda De Puta Madre. L’escriptor barceloní podia haver fet extensiva la seva irònica denúncia a l’univers efervescent de les cerveses artesanals. Jo també vaig titular La Porta del Cel un llibre, no tant per la cançó de Dylan –o la pel·lícula quasi homònima de Cimino, Heaven’s Gate, que si fa no fa vol dir el mateix–, sinó per la llatinada Porta Coeli que es pot llegir en una ermita del Montsec, tot i que traslladava el simbòlic llindar una mica més enllà, al congost de Terradets, travessat el qual s’obre la celestial panoràmica de l’embassament de Cellers, amb els cims pirinencs despuntant al fons. Just a la riba, el celler Mas Garcia-Muret ha optat per designar els seus recomanables negres, blancs i rosats amb paraules en esperanto, com Unua (primer) i Juna (jove), o localismes tan arrelats com el Muriac al·lusiu als ratpenats de la veïna Cova dels Muricecs, que s’alimenten dels mosquits que no cal eliminar amb insecticides i faciliten el conreu dels ceps amb mètodes ecològics.