Dues cambreres

Sopem al mític Papagallo de l’animada ciutat de Bolonya, on ja m’havia entaulat fa uns quinze anys, en el decurs d’una visita anterior a la capital de l’Emília-Romanya, bressol del músic Rossini, de l’inventor Marconi, dels cotxes Lamborghini i de les motos Ducati.

Decoració renovada, però la mateixa bona cuina de sempre, a preus gens exagerats pel prestigi del restaurant. L’especialitat: tortellini al brodo, és a dir, amb brou. Un plat de cullera.

Els he intentat preparar algun cop a casa, amb un resultat decebedor, per raons òbvies: brou de carn en tetrabrik , tortellinis en bossa de Guissona. També la lasanya –a la bolonyesa, és clar– més fina que he tastat mai.

Ens atén una ragazza molt simpàtica, que domina el castellà i es defensa en català. Va passar un curs d’Erasmus a Barcelona, explica. Procedeix d’Udine, al nord-est d’Itàlia, i està fent un màster a la universitat de Bolonya, la més antiga del món, fundada al 1088 (la primera de la corona catalanoaragonesa és el nostre Estudi General, que data del 1297, més de dos segles després) i on va estar impartint molts anys Umberto Eco. De moment, entre classe i classe (allà no regalen els títols, com a la Rey Juan Carlos de Madrid als dirigents del PP), es treu un sou de cambrera.

Just l’endemà dinem al passeig marítim de Cambrils, al cap de tres hores d’aterrar al Prat. Una excel·lent paella de bacallà, per canviar una mica de dieta després d’una novena de pasta. Ens la serveix una mossa de vint-i-tants.

Quan li demano el compte no m’entén. Suposo que deu ser estrangera. De fora de Catalunya, em refereixo. La cuenta. Ah! Ara sí. –D’on ets, noia? –li pregunto, per curiositat. –De Cambrils mateix –contesta. –I no entens el català?

La resposta, que ens hauria de fer rumiar, i potser fer caure l’ànima als peus, o la moral –per no esmentar atributs més tangibles– a terra, és que mentre va anar a escola l’entenia i el parlava, però com que després no l’ha practicat perquè no l’usa mai ni el necessita per a res, se li ha anat oblidant.

Nascuda i resident tota la vida a Cambrils, insisteixo, un municipi on encara s’escolta bastant i es pot llegir pel carrer la nostra llengua, amb alcaldessa d’ERC. En fi, aquest és el país que tenim.

Un país on per denunciar o simplement fer notar situacions tan absurdes com la descrita ens hem de sentir a dir supremacistes i xenòfobs.