Sereníssima serenata

Q

uina causalitat que el mateix diumenge en què es publicaven al Lectura unes meves Notes al marge comparant el poema Cambra de tardor, de Gabriel Ferrater, amb la balada Il cielo in una stanza, de Gino Paoli, em cantava aquest vell èxit de l’admirat vocalista italià un gondoler de Venècia. El cel en una canal. Un moment màgic, d’aquells que no s’obliden en tota la vida. En tot el que ens resta de vida, que no sabem si serà gaire i per això mateix resulta imperdonable no aprofitar-ho.

Havia tornat a l’antiga República Sereníssima (mentre la nostra està tan agitada), al cap de quinze anys de no posar-hi els peus, una ciutat que malgrat la massificació turística encara enamora, sobretot fora de temporada, i que considero una mica meva, després d’haver-hi estat deu o dotze vegades, perquè durant una època hi anava sovint, per carnaval o a l’estiu, i puc presumir d’haver arribat a mantenir una efímera però intensa relació sentimental –per desgràcia més epistolar que no física, llevat d’una primera i única nit d’esplendor a l’arena de la platja del Lido–, amb una ragazza veneciana, de nom Francesca, en realitat natural de la veïna Mestre, a la terra ferma, però tampoc no cal filar tan prim, com si neguéssim la condició de lleidatana a una noia d’Alcoletge. Què se’n deu haver fet? En vaig perdre les cartes i només conservo una postal del pont de Rialto en què m’enviava molts bacioni, que no són bombons sinó besos. L’últim que en vaig saber és que es traslladava a Roma, per treballar d’hostessa a Air Italia. De tot això ha passat tant de temps que ja deu estar jubilada. L’altre dia, l’home de la camiseta amb ratlles horitzontals que ens passejava en gòndola pels voltants de La Fenice, a qui acabava d’interrogar sobre el nombre de gondolers en actiu (527), la profunditat de les aigües per on navegàvem (2 metres als canalets, 5 al Canal Grande), el preu d’una gòndola (40.000 euros) o el d’una suite a l’hotel Gritti d’allà a la vora (uns 5.000 la nit), es va posar a entonar l’O sole mio i altres clàssics populars transalpins. Li vaig preguntar si se sabia Il cielo in una stanza. Superada una certa sorpresa, em va complaure, mentre jo li feia la segona veu: “Quando sei qui con me...”. Emocionat, vaig estar a punt de demanar-li La lontananza, de Domenico Modugno, però no em vaig atrevir amb aquells cors tan operístics.