Il mare in una stanza

L’endemà d’haver aconseguit que un gondoler ens amenitzés el passeig pels canals venecians amb Il cielo in una stanza, la cançó de Gino Paoli que evoca la cambra on jeu un amant que en comptes de parets veu arbres i en comptes del sostre la volta celeste, em trobava en una de les sales d’un castell en què els murs semblaven haver estat substituïts pel mar.

El blau lluent de l’Adriàtic entrant a través de grans finestrals en les nobles estances del castello di Miramare, aixecat sobre un esperó rocós prop de Trieste amb la idea que l’extensió aquàtica hi fos visible per tres dels quatre punts cardinals.

Havíem passat el matí a la referida ciutat fronterera que conserva l’empremta de quan era el port principal de l’imperi austríac, abans d’integrar-se a la Itàlia unificada. Feliu Formosa, que fa poc recitava els seus versos al bar Gilda, aquí a Lleida, té un poema dedicat a aquella urbs d’aire un pèl decadent que “viu com retirada / en terra de ningú”.

Alguns cèlebres homes de lletres han coincidit en un moment o altre als seus llegendaris cafès, com el San Marco, on la meva irrefrenable mitomania m’impulsa a seure per prendre un cappuccino (i fer-me tirar una foto pel cambrer) a la mateixa taula de marbre on acostuma a passar llargues estones llegint o escrivint l’admirat Claudio Magris, client assidu.

D’altres reconeguts literats triestins de naixement o veïnatge han sigut Umberto Saba, Italo Svevo, James Joyce (que hi ensenyava anglès a la Berlitz) o Rilke, hoste un temps al pròxim castell de Duino, que donaria nom a les seves cèlebres elegies i que teníem previst visitar de tornada.

El de Miramare, de castell, envoltat d’un parc extens, el va fer construir l’arxiduc Maximilià d’Habsburg, germà petit de l’emperador Francesc Josep i cunyat de la Sissí, per tal de residir-hi amb la seva esposa Carlota, filla del rei de Bèlgica.

Tenien intenció de menar-hi una existència plàcida, gaudint de les vistes marines i d’aficions com l’art o la jardineria, però al cap de només tres anys d’estrenar-lo el van abandonar per mudar-se a Mèxic, d’on havien sigut nomenats emperadors.

Acceptar aquell càrrec comportaria ben aviat a Maximilià enfrontar-se a una revolta armada, ser reclòs a la presó i morir afusellat, mentre que la seva vídua acabaria els seus dies en un manicomi belga. Una lliçó de vida que convé tenir en compte.