Les elegies del Big Ben

Lou Andreas-Salomé va ser precursora de la psicoanàlisi, però també componia versos. Al seu recent biopic, dirigit per Cordula Kablitz-Post, la filòsofa i escriptora nascuda al 1861 a Sant Petersburg, pionera del feminisme i –per disgust pòstum seu, suposo– més coneguda en la posteritat pels homes que va freqüentar que no pels seus propis mèrits intel·lectuals, hi recita un poema sobre el Volga, el riu rus que un servidor de vostès mencionava aquí fa poc, a propòsit de la dada que una majoria de les conveïnes lleidatanes d’aquella nacionalitat procedeixen de les seves ribes, en concret de l’antiga Stalingrad. Més o menys comença així, traslladat a prosa: “Encara que siguis lluny, et contemplo i te’m lliures, m’envoltes la vida i ets el meu paisatge...”

Es va donar la circumstància que vaig veure la pel·lícula una setmana després d’haver passat pel castell de Duino, tornant de Trieste. Aquella fortalesa aixecada escenogràficament en un esperó rocallós que s’endinsa a l’Adriàtic és cèlebre sobretot perquè hi va escriure Les elegies de Duino (que inspirarien Les elegies de Bierville del nostre Carles Riba) el poeta txec en llengua alemanya René Maria Rilke, rebatejat Rainer per l’esmentada Lou, la qual en realitat s’anomenava Luíze. Tot i semblar un petimetre, almenys la seva encarnació a la pantalla per un actor amb uns ulls d’un blau d’aiguamarina, Rilke va ser el primer a qui la feréstega senyora Andreas va deixar-se arribar el ruc a les cols, per expressar-ho d’una forma potser no gaire poètica, incloent el seu marit, amb el qual no va practicar mai allò que abans se’n deia ús de matrimoni. Rilke a banda, els altres grans noms propis masculins que van trobar una musa en aquella atractiva dona de lletres van ser Nietzsche i Freud. Quan el bigotut autor d’Així parlà Zaratustra la va conèixer, a Roma, li va preguntar d’entrada, si donem per bona la versió cinematogràfica, un “De quina estrella has caigut?” que si jo hagués mai gosat etzibar-li a alguna noia en una discoteca, m’hauria suposat de ben segur la mateixa reacció verbal amb què em va correspondre, ara fa trenta anys, a la sala gran del Big Ben, una aleshores jove i irresistible Neus Vilimelis de Vilanova de la Barca, el dissabte ja de matinada que per fi em vaig veure amb cor d’acostar-m’hi amb actitud pretesament seductora: “Però tu què vols, titi?”