DIA DE REG
Ni pistoles ni boles
Ni bales ni boles, en el sentit de falsedats, tampoc bales de goma en forma de bola, si us plau. Dilluns, el Casado del presumpte màster –que aviat farà tanta por quan obre la boca com el presumpte doctorand Rivera– declarava que no es pot dialogar amb algú que té una pistola sobre la taula. Es referia als independentistes catalans, naturalment, als quals ja no ens ve d’una nova invectiva: terroristes, colpistes, xenòfobs, nazis... (no em negaran que resulta com a mínim curiós que ens acusin de hitlerians els hereus ideològics, sovint també biològics, de voluntaris a la División Azul). A quina pistola es referia el jove cabdill del PP, li va preguntar l’entrevistador? A cap en concret, es va veure obligat –per la força de l’evidència– a puntualitzar aquell milhomes: l’aprenent d’Aznar parlava en sentit metafòric o figurat. Ah!
Els partidaris de la llibertat vam decidir fer cas de Raimon quan, en aquella emblemàtica cançó de 1964, D’un temps, d’un país, exhortava a no creure en les pistoles, fets com estem per a la vida i no per a la mort. En canvi, només cal repassar la història d’Espanya dels darrers segles per constatar que ells sí que hi creuen, en les armes de foc. Llargues o curtes, tant se val, no tenen manies a l’hora d’usar-les, sovint contra els seus teòrics compatriotes. Pistoles o bé porres, quan s’escau, tal com van demostrar demà farà un any.
Demà, 1 d’octubre, hauria de ser una jornada de celebració (del valor i la determinació d’un poble que ens va fer sentir orgullosos de formar-ne part, encapçalat per uns polítics que se la van jugar, i prou que n’estan pagant injustament les conseqüències), però també de reflexió sobre tot allò que a partir d’aquella data heroica potser no es va fer tan bé, actuant amb ingenuïtat i precipitació, sense rumb clar ni un full de ruta plausible, sota la pressió dels exaltats de les xarxes, massa influents en un procés que requeria una mica més de calma, astúcia, realisme i, sobretot, no menystenir el poder i la falta d’escrúpols –ètics i democràtics– d’un adversari despietat que no dubta a recórrer a tot l’arsenal dissuasiu al seu abast, sense descartar les mentides, les togues, les porres i, si molt convingués, les pistoles. O els tancs. Quines ganes de perdre’ls de vista per sempre! Com a molt, veure’ls de lluny, cadascú a casa seva. Des de fa un any encara més.