Ni un ou enrere

T

orra traïdor? Però, que ens hem begut l’enteniment? Valdria més que beguéssim ratafia presidencial... Una cosa és que darrerament l’home no estigui gaire fi, fent declaracions o prenent decisions, i una altra dubtar del seu compromís. Tardà espanyolista? Au, vinga! Ultimàtum de l’ANC? Conec la Paluzie des que era a ERC i ja donava mostres de no tocar de peus a terra (els dirigents d’Òmnium demostren bastant més senderi). I els –perdó: les– cupaires exigint desobediències i heroismes als altres que ells –perdó: elles– no estan disposats –perdó: disposades– a assumir, perquè aquí ningú més no vol anar a la presó, com és comprensible. Ni Anna Gabriel, ni l’alcaldessa de Berga, ni tampoc Puigdemont, que va guanyar unes eleccions en què prometia que si el votaven tornaria. Engany i autoengany a la base del desgavell actual: els partits havien d’haver sigut prou valents per admetre la realitat i, en comptes de concórrer a les eleccions amb l’eslògan Farem República, haver-se atrevit amb un potser no tan èpic però més sincer i pragmàtic Farem el que podrem, i ara no estaríem com estem, tan desorientats. Junqueras cagadubtes? Doncs a mi em sembla l’únic que manté el cap clar.

Que la imprudència no ens faci traïdors. Ni les presses. Ni la por als passos enrere, tal vegada imprescindibles per tornar a prendre embranzida (revolada, que diem a Arbeca). Ni optimisme excessiu sense base real ni fatalisme per culpa d’expectatives inflades. Voldria creure que 45 anys de militància independentista m’avalen per escriure allò que molts pensen però pocs gosen expressar per por de ser acusats de botiflers, derrotistes o covards, perquè assolir l’objectiu és ara més cosa d’astúcia i persistència que no pas d’ous, també en sentit literal. Fa un any, en una de les manifestacions davant del Gobierno Civil, un xicot que tenia al costat pretenia tirar ous als mossos que protegien l’edifici. Li vaig dir que el seu acte només donaria raons als que ens tracten de violents per desacreditar la nostra causa. No em va fer cas i el primer ou va acabar a la permanent d’una padrina que protestava una mica més endavant. Ho vaig entendre com una al·legoria dels successius trets al peu que a partir d’aleshores ens aniríem disparant. Trets al peu o ous al clatell, tant se val. Els ous trencats han de ser per fer la famosa truita, no per tirar-nos-els pel cap.