Cor de lledoner

Si sempre s’ha dit que Manresa és el “cor de Catalunya”, atenent a la seva centralitat geogràfica, des de fa uns mesos, la metafòrica referència cardíaca o cordial sembla haver-se desplaçat sis quilòmetres cap al nord, al Centre Penitenciari de Lledoners, en terme de Sant Joan de Vilatorrada, esdevingut lloc de peregrinació de polítics d’aquí i d’arreu, periodistes, intel·lectuals, dirigents dels sindicats i la patronal, a més de nombrosos manifestants arribats amb cotxe, moto, bicicleta, a peu, corrent o formant part d’una comitiva de tractors, com diumenge passat, per expressar des de les portes del recinte la seva solidaritat amb els independentistes retinguts preventivament allà dintre i la protesta per una situació tan arbitrària, abusiva, antidemocràtica i injusta. Tan espanyola, ras i curt.

El nou cor de Catalunya, doncs. Tant geodèsic com sentimental. El cor i també el cap, tenint en compte que d’allí dins sorgeixen algunes reflexions profundes –la vida carcerària dóna temps per rumiar– sobre la complexa situació actual del país. Bastant més afinades que les provinents de Waterloo, val a dir. Com a mínim més realistes. Més tocant de peus a terra. Per desgràcia, les coses són com són, no com voldríem que fossin.

Un cor de lledoner, de la mateixa manera que hi ha un Cor de Roure. Bé, dos o tres. Cor de Roure és el nom d’una masia del segle XII a Brics, nucli dispers del municipi d’Olius, vora Solsona, construïda per un tal Pere Corderoure, que ignoro si tenia res a veure amb Pere II de Queralt, anomenat Cor de Roure, senyor del castell de Queralt, a Bellprat, entre la Segarra i l’Anoia (quina toponímia tan eufònica, en aquest paper d’avui: Manresa, Lledoners, Vilatorrada, Brics, Olius, Solsona, Queralt, Bellprat, Segarra, Anoia, Waterloo...). Aquell valent cavaller feudal es va barallar amb un lleó, que va abatre, per rescatar un amic capturat pels sarraïns de València. I Emili Teixidor va titular Cor de Roure una novel·la rural sobre la Tercera Guerra Carlina. Uns quants exaltats dels CDR, acrònim que no correspon a Cor de Roure sinó a Comitès de Defensa de la República, es van concentrar divendres de la setmana passada davant la seu barcelonina d’ERC, cridant “Botiflers”, “Desobeïu o dimitiu” i “Covards a casa”. A alguns líders d’aquell partit, empresonats hores d’ara a Lledoners, ja els agradaria ser a casa.