'Chanson d'automne'

Tardor endins, amb el cor encongit i l’ànima als peus, tastets matiners de boira i presagis de l’hivern indefugible, com un túnel fosc que s’endevina etern, l’hora canviada causant l’efecte depressiu d’escurçar encara més el dia i prolongar la llarga nit, freds sobtats i nevades prematures: les volves anticipant-se als panellets! Amb el panorama descrit, venen ganes de passar els mesos següents dormint al fons d’una cova com un os bru o almenys de recloure’s a casa, fer un sopar calent, veure Polònia a TV3 i anar al llit amb un bon llibre, a falta de companyia millor. Esmento Polònia i no cap altre programa perquè allò que segueix va succeir en dijous. Dijous de la setmana passada, quan se’m va plantejar un pla alternatiu. Quin dilema: jaç o jazz. Aquell vespre, a l’Auditori, se celebrava la sessió inaugural de JazzTardor, que assoleix 25 edicions. Plantant cara a peresa i malenconia, al final vaig optar per la doble zeta en comptes de la ce trencada, i no me’n penediria. Magnífica actuació de la pianista Eri Yamamoto, secundada per David Mengual al contrabaix i David Xirgu a la bateria. La intèrpret i compositora nascuda a Kyoto i resident a Nova York, en qui s’intueix per simpatia i delicadesa alguna avantpassada geisha, afirmava sentir-se complaguda pel temps benigne i assolellat de Lleida. Sort que no s’hi devia quedar dos dies més, perquè potser hauria canviat de parer. A la sortida del concert, copa de vi gentilesa del celler Cérvoles, que enguany s’ha afegit al patrocini del festival.

Això, dijous. L’endemà, divendres, cloenda d’un altre certamen de música, Interfado, fruit igualment de la tenacitat personal que mou muntanyes: Josep Ramon Jové en el cas de JazzTardor, Carolina Blàvia en el d’Interfado. A l’acollidor Cafè del Teatre, un altre trio, aquest anomenat Fado Clandestino, presenta un projecte original que alterna la revisió de clàssics del gènere cantats en portuguès, com aquell Maldiçâo la lletra del qual et deixa la sang més glaçada que un gener lleidatà, amb algunes adaptacions a diversos ritmes fadistes de poemes en la llengua francesa pròpia de la vocalista, Lizzie Levee, com ara L’albatros de Baudelaire, Les yeux d’Elsa de Louis Aragon o La Prière en què Brassens resa a Marie per les víctimes de “la soif et la faim et le délire ardent”, però s’oblida de les del fred, sigui real o bé psicològic.