SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Amb quasi mig mes de retard, perquè enguany ha fet més bo que d’altres octubres, aquesta setmana han començat finalment a acolorir-se a tot pinzell els arbres dels Camps Elisis, però després de l’estiuet de sant Martí –avui és sant Martí– arribaran de sobte els freds i de seguida cauran les fulles tenyides: tardor efímera, felicitat fugaç. El mateix espectacle autumnal, “sense ni un color estrident, ni un traç abrupte”, evocat per Joan Margarit al seu nou llibre de memòries d’infantesa i joventut, Per tenir casa cal guanyar una guerra (Proa), en el seu cas situat a la Devesa gironina, on el poeta es recorda encara nen, un remot 1947, enfonsant-se fins als genolls en el tou de fullaraca d’un roig de ferro roent.

A la seva columna de diumenge passat en aquest diari, l’amic Miquel Pueyo, a qui confio veure com a alcalde quan a la primavera els plàtans tornin a brostar –un alcalde que ens faria quedar bé a tot arreu, un alcalde de què podríem presumir–, descrivia la tardor com una “etapa de recolliment, de repòs, de mirar cap endins”. Una actitud que un servidor de vostès cada vegada procura més de mantenir al llarg de les quatre estacions, sobretot pel que fa al repòs. I afegia l’autor d’assaigs com Lleida: ni blancs ni negres però espanyols o bé Mort certa, hora incerta, que aquest és el temps en què el pit-roig, aquell “moixonet vestit amb un pitet taronja”, es deixa veure en horts i jardins. També als Camps Elisis, suposo. De debò que m’agradaria, insisteixo, per a aquesta ciutat amb fama encara de rústica, potser ja a aquestes altures bastant injusta, un paer en cap tan líric, tan sensible i que escriu tan bé, amb prosa elegant i subtil.

A les entrades dels Camps Elisis per la plaça Bores i la passarel·la sobre el Segre, el consistori acaba d’instal·lar uns cartells que informen al visitant que aquest parc urbà va ser un projecte de Manuel Fuster –un altre alcalde il·lustrat–, enllestit el 1864 i ampliat el 2007 fins al marge esquerre de la canalització del riu, així com que el recinte conté 10.000 plantes i 700 arbres de mig centenar d’espècies diferents. Bona part dels quals són els que hores d’ara ofereixen la més amunt glossada estampa cromàtica, un autèntic regal per als ulls. Set-cents arbres equivalents a set-cents quadres de pintors coloristes com Cézanne, De Vlaminck, Samarra, Gili i Roig o Trepat.

tracking