Amors tangibles

En unes notes marginals al Lectura em vaig ocupar ja de les efusions amoroses que conformen la secció central del recent –i molt recomanable, tant des del punt de vista literari com humà– recull poètic de Josep Vallverdú, A ull nu, en atractiva edició de Pagès amb la mida idònia per portar-lo a la butxaca del darrere d’uns Levi’s esqueixats i treure’l de tant en tant per assaborir-ne uns versos, com qui tira de petaca per trascolar un glop d’aiguardent: el poder embriagant de les paraules destil·lades, no pas inferior al del líquid obtingut de la destil·lació de raïm, nous, aranyons, ordi o civada.

La primera part d’un volum de grau elevat, cos potent, aroma intens i record perdurable, per seguir amb termes enològics, respon a l’epígraf Hèl·lade i a la passió del més veterà i alhora el més jove –d’esperit, si més no– dels escriptors lleidatans per les costes de l’Egeu: “Si moro vora mar, que sigui a Grècia.” Un poema dedicat a Delos, “misteriosa i nua”, on l’autor camina “per pedruscalls de glòria”. Un al “blau de blaus” solcat per Menelau, Roger de Flor o els anònims nàufrags d’avui dia, fugitius de guerres i misèries en altres ribes. Encara un sobre Quios, on s’aturen les hores “caigudes de l’Olimp dels segles”. El monòleg d’un guia turístic. I la crònica versificada d’un viatge a Atenes amb autobús, al cantó d’unes noies que semblen estàtues de museu, “marbre vibràtil” amb la pell de porcellana, observades en silenci pel foraster madur, sagnant “sota el pes dels anys”, malenconiós i conscient que en el seu cas la realitat “no deixa lloc als somnis”, però que no es resigna a tan sols mirar o admirar, perquè el poeta propugna un amor “que sigui bell, però també tangible”, en la declaració amb què clou una altra peça, titulada significativament Bellesa i veritat, dos ideals indestriables.

Res, per tant, de castos platonismes ni d’aquell Noli me tangere que, segons l’evangeli de Sant Joan, va etzibar un Jesucrist acabat de ressuscitar a Maria Magdalena, en una escena recreada per pintors com Fra Angelico, Ticià, Rubens o Holbein. (Ara bé, la frase imperativa que sempre s’havia traduït com “No em toquis” difereix una mica de l‘expressió original, justament en grec, que més aviat significaria “Deixa’m anar”, tal com ja el 1970 van fer constar els monjos de Montserrat a la versió catalana de la Bíblia.)