Temps de sopes

Dies de fred, dies de sopes. Podria ser un refrany. Segur que n’existeix algun per l’estil. Sopes calentes, vull dir, perquè també hi ha sopes fredes, d’estiu, com el gaspatxo o la vichyssoise. Sopes fumejants que venen tan de gust aquests migdies plujosos o emboirats i aquests vespres autumnals en què el cos agraeix l’efecte domèstic, reparador, reconfortant, després de tota una jornada fora de casa, del líquid substanciós engolit a cullerades que escalfa el paladar i l’esperit. Passen per menja de vells, al no requerir dentadures òptimes. Deu ser cert, perquè cada vegada m’agraden més, encara que surtin d’un sobre o un tetrabrik, a punt en només un parell de minuts, vés quin remei, ja que preparar una bona sopa casolana vol paciència i dedicació, ingredients avui dia poc comuns a les llars, sobretot unipersonals. Abans se solia esmorzar sopes de pa sec escaldat, amb ou o sense, depenent del poder adquisitiu familiar. No fa gaire em referia aquí a les sopes de ceba que feien recórrer molts quilòmetres l’aquarel·lista Martínez Lizano, vinculat a Ribera de Cardós. I què dir de la tradicional sopa de galets nadalenca, ara que s’imposa la moda italiana d’uns galets quasi tan grans com nius de pardals, que amb quatre o cinc ja omplen el plat.

Torno d’Alemanya, on he gaudit de la varietat de sopes servides a les acollidores gasthaus. La típica kartoffelsuppe amb patata i trossets de salsitxa o cansalada, la fina schintzsuppe de verduretes i llegums, l’especiada gulaschsuppe d’origen hongarès... Aquí a casa nostra en trobo a faltar a la carta dels restaurants. No parlo d’escudelles o olles barrejades, com la sensacional de Casa Mercè de Fontdepou, sinó de simples sopes. Com a molt, alguna de peix. Recordo la bullabessa del Molí de la Nora a què vaig convidar els meus pares amb el primer sou, la tardor del 1981, fa ja una eternitat (aviat celebraré la jubilació). No sé si al Racó del Fartet d’Alcarràs encara ofereixen una sopa deliciosa, preàmbul adient al seu mític cabrit al forn, que fa evocar la dita “A Alcarràs mengen sopes en un cabàs”. També es deia que “A la Granadella cada dia escudella”, per expressar la riquesa d’aquella vila en època de la febre de l’oli. Ignoro si era la mateixa idea de l’al·lusió alcarrasina. Hi hauré de rumiar, si pot ser tot ingerint una sopa, sabut com és que “qui menja sopes se les pensa totes”.