Temps de paraigües

Entrem en un temps de sopes, com feia notar aquí diumenge, un temps almenys en què venen de gust les sopes, cosa que no vol dir que siguin fàcils d’haver –si no es tracta de preparats de Knorr o Gallina Blanca, és clar– en cuines domèstiques i, sobretot, en restaurants, igual que a aquesta tardor que pren ja caires hivernals en la nostra plana de climatologia extrema (primers freds intensos, primeres boires matutines, primeres enfarinades en cotes altes i xàfecs més freqüents que la resta de l’any), li escau la consideració de temps de paraigües, un títol que sona sens dubte bastant més literari, perquè ara mateix no recordo cap Oda a la sopa juliana o un Sonet de la crema d’espàrrecs o una Elegia pel consomé al xerès o alguna altra mena de composició rim

ada o en prosa sobre aquesta menja líquida, a diferència de diverses poesies o narracions inspirades pels objectes desplegables emprats per protegir-nos de la pluja. Cada cop que veig una parella aixoplugant-se de l’aigua celestial sota un d’aquests estris de tela amb barnilles taral·lejo la tendra cançó Le parapluie, de Georges Brassens, en què un home es fa il·lusions amb una jove desconeguda que ha acollit “sous mon refuge” impermeable, tot desitjant veure “tomber la pluie” quaranta dies i quaranta nits, però para de ploure i la noia se’n va “vers l’oubli”. O em ve al cap aquell terrible haikú japonès, cruel en la seva simple però aguda denúncia de la fantasia amorosa, que fa així: “Dos amb un paraigua. / El més enamorat / es mulla.” Uns versos d’irònica lucidesa que difícilment podríem aplicar, perquè cap dels dos no sembla hores d’ara gaire enamorat de l’altre –circumstància que no li podem retreure a la dona, perquè qui s’enamoraria d’algú així?–, l’escena immortalitzada per les càmeres setmanes enrere d’un Donald Trump (pocs dies abans que el president americà abandonés amb gest despòtic un paraigua sense plegar a la porta de l’avió Air Force One) acaparant en un acte oficial en què l’acompanyava la seva esposa Melania el paraigua comú, mentre ella quedava exposada al ruixat, i ens imaginàvem la voluptuosa primera dama sentint-se remullada –i humiliada– com la protagonista de la melodramàtica cançó de Rocío Durcal: “Lloverá y ya no seré tuya, seré la gata bajo la lluvia y maullaré por ti”. Miolar per un paio com Trump? Ni xopa com una sopa. Ni xopa de vi.