DIA DE REG
L'últim carlí
Per un obituari en aquest periòdic, m’assabento de la mort de Juan Besa. El text honest i valent signat pel seu fill Luís el designa “l’últim carlí”. S’hi evocava la boina vermella que la família va regalar el passat Nadal a aquell malalt d’Alzheimer que ja només podia recordar algun himne dels requetès, partidari del lema “Déu, Pàtria i Rei” del legitimisme tradicionalista. Afiliat a UCD i PP, era definit ideològicament amb els termes següents: “En algunes qüestions tirava a socialista, però en gairebé totes les altres era enormement conservador, espanyolista i ultracatòlic.” Dotat també de sentit de l’humor, com vaig poder comprovar les freqüents ocasions en què, temps enrere, coincidíem pel carrer –veïns de barri– i ens aturàvem a fer-la petar una estona.
La primera vegada que vaig veure Juan Besa va ser a Arbeca, el 1972, a l’acte de campanya de la candidatura a “procuradores a Cortes por el tercio familiar” que compartia amb Joaquim Arana. Jo tenia tretze o catorze anys i va ser el primer dels centenars –massa i tot– de mítings a què assistiria posteriorment, però pel seu caràcter iniciàtic el recordo com si fos ahir mateix, inclosa la insistència de l’alcalde arbequí d’aleshores a fer treure la senyera que presidia l’escenari de la sala del Centro Recreativo i la negativa dels dos en aquella època joves polítics, que a mi em semblaven ja homes madurs, a continuar parlant si no era en presència de les quatre barres.
Al cap de tres dècades, Besa tindria l’amabilitat de presentar-me un llibre. Alguns dels seus i dels meus no ho devien entendre. Els mateixos sectaris curts de mira –i de gambals– que ara s’escandalitzen perquè jo presenti i ressenyi un llibre d’Àngel Ros, igual que mesos enrere en presentava un de Josep Borràs, exalcalde convergent de Balaguer. Després del meu article sobre el de Ros, un bon samarità em mostrava un tuit (no tinc temps ni ganes de perdre’l a les xarxes socials) en què, emparant-se en l’anonimat, un imbècil –l’avantatge que t’ataquin sense donar la cara és que t’hi pots tornar a gust–, incapaç de distingir entre amistat i política, m’acusava de botifler. Segur que es tracta d’un dels furibunds conversos fa quatre dies a la causa, que té els sants dallonses de desqualificar o alliçonar aquells que fa molts anys que militem en partits independentistes. En el meu cas 45, modèstia a part.