Dos homes i un destí

Robert Redford s’acomiada de l’actuació amb The old man and the gun, títol que la distribuïdora local no ha traduït, perquè tal vegada la paraula vell a la cartellera foragitaria el públic eminentment juvenil a què s’adrecen la majoria de grans produccions cinematogràfiques d’avui dia amb pretensions comercials. Llàstima, atès que El vell i la pistola remetria a la novel·la El vell i la mar de Hemingway, en l’original The old man and the sea. Suposo que no es tracta d’una mera coincidència. Els paral·lelismes són evidents, com a mínim generacionals.

Potser no és cap obra mestra, però aquesta última aparició de Redford a la pantalla m’ha agradat. L’actor, de 82 anys, no s’esforça a dissimular una cara plena d’arrugues, però conserva aquells ulls tan blaus i el seu encant personal. I encara hi té un paper de seductor. De seductor madur, com a la tendra i commovedora pel·lícula que va interpretar fa un parell d’anys amb Jane Fonda, Nosaltres en la nit, basada en l’emotiva novel·leta de Kent Haruf editada per Angle en català. El tema, ras i curt: l’amor a la tercera edat. Una edat tan bona per enamorar-se i estimar com les dues anteriors.

Donat a conèixer amb Descalços pel parc, consolidada la seva carrera artística gràcies a èxits com Dos homes i un destí, El cop, El gran Gatsby o Memòries d’Àfrica, el ros californià era entrevistat dies enrere al dominical de La Vanguardia. A la pregunta de si li queden coses per fer, responia que ja no pensa en aquests termes, que viu el moment i no té en compte allò que vindrà.

Aquella mateixa setmana, s’expressava d’una manera similar Josep Vallverdú, al col·loqui “Els 10 de...” presentat per Anna Sàez a la Biblioteca Pública de Lleida. A punt de complir els 96, l’autor d’Indíbil i la boira confessava viure al dia, indiferent a l’endemà, tal com resulta comprensible. Això sí, sense parar de treballar (té quatre llibres pendents de publicació) i feliçment rejovenit per la relació sentimental que manté des de fa sis anys amb la seva segona esposa, la jovial Antonieta. Només li reca no poder veure tal vegada la independència de Catalunya, la qual assegura que tard o d’hora arribarà, ja que tots els països que engeguen un procés semblant se n’acaben sortint, a la llarga, perquè la llibertat és el destí de qualsevol poble i contra el destí –escolta, Espanya– no hi ha res a pelar.