SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El Tarròs, 18 de juliol de 2014. Acte inaugural del Centre d’Interpretació de Lluís Companys. Pronunciats els discursos de les autoritats convergents del moment, que desapareixen amb la comitiva oficial, el diputat Oriol Junqueras agafa un micròfon a l’exterior del nou edifici per adreçar-se, fora de programa, al centenar de persones que encara voltem per allí, en qualitat de líder de la formació política a què pertanyia el protagonista de l’espai museístic que s’acaba d’obrir al públic, atès que no ha pogut intervenir abans (temps de sectarisme: als republicans no se’ls perdona el tripartit). Suposem que seran només uns minuts, però brevetat i Junqueras són termes incompatibles. La dissertació durarà quasi una hora. La gent, a peu dret, sota el sol sever de mitja tarda, escolta impertèrrita, sense moure una cella. Escolta i sua, subjugada per l’oratòria professoral d’aquell savi. Ningú no marxa, tothom intueix que en els anys que li restin de vida tindrà poques oportunitats de tornar a sentir una al·locució tan lúcida i apassionada.

Junqueras, que improvisa sense mirar cap paper, glossa la figura de Companys, i es remunta a la construcció del Canal d’Urgell i les dificultats dels pagesos d’aquella plana per aprofitar els esperats beneficis del reg que tardaran a deixar-se notar, de la tenacitat popular que forja determinats caràcters, com el del mateix homenatjat, per passar a referir-se més endavant al 6 d’octubre de 1936, a la repressió posterior que comportaria la detenció del president de la Generalitat, del president del Parlament i de sis consellers del govern, del seu judici a Madrid i la condemna a trenta anys (la història es repeteix, Espanya no canvia), de la disposició sacrificial de tots ells que potser als impulsors del procés independentista a principis del segle XXI els caldria emular, algun dia no gaire llunyà, per fer-se dignes de la memòria del president màrtir i assolir l’objectiu...

Mentre dijous veia la declaració televisada de Junqueras al Tribunal Suprem, vaig recordar aquella tarda calorosa i se’m va fer evident la capacitat premonitòria de les paraules d’un home de fe imbuït d’esperit messiànic que creu que la redempció col·lectiva passa pel sacrifici particular, conscient del seu destí personal ineluctable, el calze amarg que arribada l’hora de la veritat no podria –ni voldria– defugir.

tracking