Papallonejant entre flors

Una jornada de vaga més o menys general sembla idònia per aparcar l’actualitat política, tenint en compte que ens ve al damunt una campanya electoral de mig any, entre les estatals a l’abril, les municipals i europees al maig, i tal vegada les diguem-ne encara autonòmiques després de l’estiu, per tal de donar un respir als soferts i sospito que embafats lectors, abordant temàtiques més lleugeres, ja que no es pot deixar aquest espai buit.

Tan lleugeres, delicades i evanescents com ales de voliana o com les flors hermafrodites dels ametllers que comencen a blanquejar els nostres camps, segons informava dimarts aquest diari, curiosament a la secció d’economia i no a la de poesia, en una notícia que acostuma a sortir molts anys per aquestes dates i que un servidor té tendència a comentar, si no cada febrer, potser cada dos o tres, sobre la “primavera avançada” deduïble d’una floració que, gràcies a les actuals temperatures benignes, s’haurà anticipat com a mínim una setmana. Un fenomen més visible a mesura que ens atansem a la costa, on fa l’efecte que ja marceja, com vaig poder comprovar dissabte, anant cap a Cambrils: l’endemà hi havia més gent que a la guerra, autèntiques riuades de caminants pel passeig marítim, es nota el deler de platja i de sol, en especial per part dels forasters procedents d’una plana de Lleida castigada aquest hivern per boires particularment opaques i tossudes, que encara alguns matins es congrien a primera hora. Floreixen ja també terra endins els arbres del famós secret (sí, el secret de l’ametller, que sap un de cada carrer), no pas de moment la consagració primaveral, però sí que la seva intuïció, un gloriós indici. Ara bé, es tracta d’unes flors tan fràgils i vulnerables que, com recordava la citada nota, qualsevol gelada imprevista les pot devastar, per emprar el mateix verb usat –en ocasions sense adonar-se’n– per un fiscal del Tribunal Suprem, referit a cotxes de policia.

També dimarts, la premsa local donava fe de la superlluna d’aquests dies, tan lírica com l’exhibició de pètals d’un blanc radiant o d’un rosa pàl·lid per part dels caducifolis denominats científicament en llatí prunus dulcis o amygdalus communis. El redactor podia haver il·lustrat la seva crònica amb un haiku d’un poeta japonès del segle XVIII: “Èbria de flors, / sorpresa per la lluna, / la papallona.”