Un dia d'ira serà el dia

El dissabte 2 de març vaig sacrificar el Madrid-Barça, que almenys per a mi és un gran sacrifici, sobretot si al final guanyen els blaugranes, per anar a la mateixa hora a sentir a la Llotja el Rèquiem de Mozart, a càrrec de l’orquestra Julià Carbonell dirigida per Pedro Pardo i un Orfeó Lleidatà reforçat per quatre veus solistes –la soprano Marta Garcia Cadena, la mezzo Marta Infante, el tenor Eduard Mas i el baix Nèstor Pindado–, com a homenatge al mestre Lluís Virgili, impulsor de l’esmentada coral. Veient aquella sala de gom a gom, em preguntava quants dels assistents tenien mentrestant, com jo mateix, el cap a l’estadi Bernabéu. En fi, que em vaig perdre la victòria barcelonista, però ho vaig donar per bo, perquè el concert s’ho valia i Mozart sempre compensa, no debades es tracta del Messi de la música clàssica, per més que la peça en qüestió no sigui totalment de la seva autoria –un Mozart a mitges–, tal com vaig argumentar sense èxit a la meva melòmana acompanyant per poder-me eximir del compromís tan bon punt em vaig assabentar de la coincidència horària amb el partit de futbol. En efecte, la missa de rèquiem en re menor K. 626 passa per ser l’última composició de l’amic Wolfgang Amadeus, en realitat ja pòstuma, que va deixar inacabada al morir, el 1791, i que completaria el seu deixeble Franz Xaver Süssmayr.

Tan sensible a les notes sublims que ressonaven entre parets i sostre decorats amb siluetes d’arbres fruiters i fulles o al desig de tot aficionat culer de rematar amb una segona pallissa en una sola setmana l’equip de Florentino, com al procés jurídic absurd a què estan sent sotmesos els nostres presos polítics –també en camp contrari i amb magistrats d’una imparcialitat equiparable a la dels àrbitres Undiano Mallenco o Mateu Lahoz–, vaig copsar una possible doble lectura a la lletra de l’introit, atribuïda al franciscà Tomàs de Celano (1200-1260), que engega amb Dies irae, dies illa / solvet salclum in favilla (Un dia d’ira serà el dia en què el mon serà reduït a cendra), segueix amb Quantus tremor est futurus / quando judex est venturus (Quina por al futur, quan vindrà el jutge), al·ludeix a un Rex tremendae majestatis (Rei de majestat tremenda) i acaba Juste Judex ultionis / domum fac remissionis / ante diam rationis (Jutge just de venjança, concediu-me el perdó, abans del dia del judici).