La vie en (la)rose

A Barcelona canvien el nom del carrer Príncep d’Astúries pel de Riera de Cassoles, que em sembla magnífic, per eufònic i popular, corresponent a la denominació tradicional abans de 1939 d’aquella artèria entre Gràcia i Sant Gervasi. Un d’aquells articulistes de La Vanguardia que es creuen tan oberts, cosmopolites i moderns, però que en el fons pequen d’una mentalitat colonial espanyolista, criticava la decisió perquè això de Riera de Cassoles li sona ranci i carlí. Més ranci que Príncep d’Astúries, que fa pensar en un fill de Don Pelayo?

Aquí a Lleida, el passat 25 de febrer la Paeria acordava també que siguin rebatejades diverses vies públiques. Així, el carrer Marquès de l’Ensenada del barri de Llívia serà en endavant carrer de la Marinada, que rima amb l’anterior i trobo bellíssim (llàstima que aquest vent refrescant i flairós de pinassa no arribi a la ciutat). D’altra banda, el carrer Gota de Llet, igualment d’eufonia rotunda, que recorda una antiga institució benèfica pediàtrica, es dirà a partir d’ara Édith Piaf. Admirador incondicional de la cantant francesa, no seré jo qui qüestioni l’equip de govern municipal presidit per Fèlix Larrosa pel fet d’introduir al nomenclàtor urbà la intèrpret de La vie en rose, com també em semblaria perfecte de fer-ho amb Juliette Gréco o François Hardy, per esmentar dues altres dames de la chanson (o d’Amalia Rodrigues, la reina del fado), però segur que s’hauria pogut aprofitar per substituir referències nominals més inescaients, algunes heretades del franquisme.

Finalment, Isabel Arqué tindrà el seu merescut reconeixement en una placeta, si és que amb molta bona voluntat en volem dir placeta, en realitat un petit eixample al final de General Brito. I per què no posar el nom de l’enyorada professora i pedagoga a tot el carrer de cap a cap, en comptes del d’aquell portuguès de memòria infausta? Gregorio Carballo de Brito y Jôao, militar al servei de Felipe IV i governador de Lleida durant el setge de Santa Cecília de 1646 enfront de les tropes franceses, era un dèspota sense escrúpols que es va mostrar despietat amb les autoritats locals i els veïns, als quals faria desallotjar de casa seva per albergar-hi soldats castellans i els obligaria a passar gana i a tota mena de sacrificis d’una crueltat extrema. Total, per poder seguir sent espanyols, que ja em direu quin negoci.