Hvidegaard a Tiniteqilaaq

Professor a Groenlàndia, la pel·lícula que tenim l’inusitat privilegi de poder veure al Funatic doblada al català, s’aproxima més a un d’aquells documentals sobre natura i etnografia del National Geographic que passen als vespres pel Canal 33 o per la 2 de TVE a l’hora de la migdiada –amb l’al·licient complementari d’afavorir la somnolència–, que no pas a una ficció cinematogràfica convencional. Interpretada per un actor de cognom difícil de pronunciar per nosaltres, Hvidegaard, relata les peripècies d’un mestre novell en un poblet de topònim tan o més impronunciable, Tiniteqilaaq, amb només dos centenars de veïns, mig perdut a l’extrem oriental de la gran illa àrtica que forma part del regne de Dinamarca.

La primera sorpresa per a l’espectador –prou agradable si es tracta d’un culer que combina les aficions al setè art i a l’art de Messi– és que un dels nens de la petita escola rural hi surt amb una gorra de llana que llueix l’escut del Barça, confirmació del posicionament del club blaugrana com a marca global. A banda d’aquest detall simpàtic i revelador o d’una trama argumental previsible però amable, la cinta mereix ser vista sobretot per la meravella dels paisatges tots nevats bona part de l’any, a través dels quals, els nadius es desplacen amb trineus estirats per canilles de gossos, l’espectacle psicodèlic de les aurores boreals, l’aparició d’espècies faunístiques poc corrents a les nostres latituds com óssos blancs, foques o balenes, i la descoberta d’unes formes de vida que ens resulten estranyes, dins o fora d’aquelles casetes de fusta pintades de colors llampants o d’improvisats iglús bastits amb blocs de gel.

També ens pot semblar d’interès, i per desgràcia familiar, l’episodi del principi en què el jove danès aspirant a docent és entrevistat per la inspectora que li adjudica la plaça. La funcionària, del tipus senyoreta Rottenmeier que aquí vota Cs, per entendre’ns, adverteix al xicot que no se li acudeixi ensenyar als seus futurs alumnes a llegir o escriure en la llengua pròpia de l’illa on viuen, perquè això suposaria un endarreriment que els acabaria perjudicant, ja que la dona reputa (del verb reputar, no pas cap epítet ofensiu, que no voldria fer ara un Toni Albà) com a inconcebible poder integrar-se al món modern emprant un idioma tan minoritari com el groenlandès. Oi que els sona?